No em trobareu

Malgrat que explica que pràcticament no escriu ni una ratlla, la mallorquina Antònia Vicens i Picornell (Santanyí, 1941) està en plena forma. La darrera guanyadora del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ahir va presentar en roda de premsa tots els seus relats sota el títol Quasi un miracle (La Magrana), un recull amb un ordre cronològic a l’inversa, que conclou amb relats signats al seu poble natal el 1963 i s’inicia amb Les rates, del 2017.

De fet, la presentació de la recopilació de contes coincideix amb el discurs de la Setmana del Llibre Català, que fa avui a les 19 h al Moll de la Fusta. Vicens es va queixar de l’anormalitat que significa l’adjectiu català, una reiteració. L’Antònia parla poc i fluixet, però cada frase és pràcticament una sentència o un aforisme. Les primeres frases van ser una constant a tota la roda de premsa celebrada a Il Ristorante del carrer Sagués, antiga seu del cèlebre Los Inmortales. L’editor, el gran crític de jazz Joan Riambau, va revelar que feia anys que anaven darrere de la mallorquina, que el recull es va acordar abans de la pandèmia i que els seus contes –amb els quals es va iniciar– mantenen molta relació amb els seus poemes i les novel·les, entre elles la impactant 39º a l’ombra, que va obtenir el premi Sant Jordi el llunyà 1967.

La seva obra, amb l’antologia de Pagès, els llibres de Labreu, les reedicions i Quasi un miracle l’han posat en primera línia, a més dels importants premis de reconeixement. Ella ho relativitza quan afirma que a la seva edat ja res no la sorprèn. També afirma estar en un “repòs mental total per renovar-se”. “Vull calma mental perquè s’hi m’hi poso m’apassionaré.” Apassionada de mena, Vicens va reivindicar la figura d’alguns mestres com Bernat Vidal i Tomàs, els consells del qual li van fer llençar una de les primers novel·les, Déu m’ha parlat a l’orella, a la brossa. Filla de la postguerra, l’obra neorealista de Vicens ha deixat una petjada del clima de misèria moral del seu temps. Riambau en va destacar un exemple, extret del primer conte del recull: “I ella, a qui se li obre una escletxa a la consciència per on les paraules entren, volàtils però feridores, pensa me’n vaig, no em trobareu.” L’escriptora de Santanyí va especificar que hi havia correccions mínimes, que tot s’havia publicat com s’havia escrit. Sempre amb aquest sentiment de pietat i justícia que ha perfilat a la seva obra, mínima i, alhora, monumental: “M’agrada explorar les persones, no hi ha ningú igual. Quan veig una persona que busca menjar al contenidor penso en tots els somnis que se li han trencat.” L’estil, la cadència interior i els clímax són marca de la casa. Com ha repetit en altres ocasions, “sempre m’ha agradat trencar la sintaxi, saltar-me els pronoms, sentir-me lliure.” I la sensació de llibertat és el que destil·la la seva obra.