Cultura

Crítica

teatre

Saltar a la pantalla del Tinder

Magda Puyo i Marc Villanueva s’atreveixen a garbellar els pensaments que Jelinek escampa en aquest Viatge d’hivern. Ho fan dotant-li la major projecció contemporània i distanciant-la d’aquella insatisfacció burgesa (metateatral) de Bernhard. La peça d’una implacable textualitat agafa un aire fresc, quasi impúdic, que viatja del segrest dolorós d’una nena dels 10 als 18 anys en un soterrani de sis metres quadrats (el cas de Natascha Kampusch que acabarà sent criticada per la seva denúncia que incomoda una societat austríaca acomodada que no accepta crítiques morals) a les aplicacions de Tinder. El trasllat del paper a l’escena havia de ser, forçosament, alliberador tot i que l’escena parla del pas del temps, d’una certa acceptació de la mort. Si la peça està inspirada en Schubert, Clara Peya reinterpreta les partitures al piano i a la puntual música electrònica. I és que, per moments, l’espai íntim, de dolor, de vergonya, de denúncia (al soterrani es guarden els esquís i les barbacoes però també és lloc per amagar la immigració o les violacions que molesten) acaba tenint un esperit jovial, d’himne popular amb acordió i quasi picant de peus. Són els moments d’un cinisme revelador en què es caricaturitza la superficialitat de les aplicacions online a la caça de l’amor.

L’escriptora austríaca Elfriede Jelinek se la coneix per l’adaptació que Haneke va fer de la novel·la La pianista i perquè va rebre el Nobel de literatura el 2004. Aviat és dit. A Catalunya, ha tingut molt poca visibilitat. Sí que va ser celebrada la dramatúrgia de Carme Portaceli a Què va passar amb Nora quan va deixar el seu home (TNC, 2008). Però no ha tingut continuïtat fins ara.

La implicació actoral és absoluta. Encarni Sánchez propicia un moviment tendre i vulnerable (enmig d’un refugi d’escuma que es va esvanint) i alhora proposa uns moviments repetitius, que serveixen per il·lustrar d’una uniformització alienant a una coreografia compartida, com si fins la festa hagi de complir uns paràmetres. És un contrast sorprenent comprovar el somriure de Peya (per exemple) en un quadre delirant, per una farsa reveladora. Però la voluntat de ser-hi, d’expressar aquest món buit aporta una mirada lluminosa. També Pepo Blasco, Rosa Cadafalch i Laia Alberch es transformen en aquesta muntanya russa d’emocions i imatges amuntegades.

Probablement, si una dificultat té el muntatge, és la baixada final. Després de l’eufòria coreogràfica decau en reflexions a què els falta alguna forma nova. És cert que, com la brutícia de Fàtima, el quadre reflecteix una desesperança absoluta. Fins i tot el Ritter Dene. Voss de Bernhard (dimarts al Romea) també coincideix amb la insatisfacció en unes formes de teatre centreeuropeu del s. XX. El mèrit de Viatge d’hivern és trencar l’ostracisme per escorar-lo cap a una farsa cínica del segle XXI.

Viatge d’hivern (o quan Jelinek va deixar de tocar Schubert)
Autoria: Elfriede Jelinek
Direcció: Magda Puyo
Dramatúrgia: Magda Puyo i Marc Villanueva
Intèrprets: Laia Alberch, Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Clara Peya/Bru Ferri i Encarni Sànchez
Sala Beckett (Barcelona), 19 d’octubre (fins al 30)


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Arts Escèniques

Àlex Rigola obrirà una nova sala teatral a Barcelona

Barcelona

Arquitectura de vida

barcelona

El penúltim comiat

Barcelona

Toni Beiro dedica una cançó a les ‘Heroïnes’ del FC Barcelona femení

GIRONA

Un film sobre psicoteràpia, al Bòlit de Girona

Girona

L’artista Laura Bergillos explora el fil entre la vida i la mort

Sarrià de Ter

La Perla29 recupera un conte humanista de Zweig

BARCELONA

Garriga veu “ben encaminat” el pressupost de Cultura per arribar al 2%

Barcelona

J.M. Espinàs, penúltim comiat

Barcelona