Cultura

ELENA TRAPÉ

DIRECTORA DE CINEMA

“No has d’intentar fugir del moment que et toca viure”

fugida

Retrata a ‘Els encantats’ una dona en crisi que es vol escapar

Li interessa especialment “el comportament en moments estressats”

Cinc anys després de l’èxit de Les distàncies, film guanyador dels Gaudí i Màlaga, Elena Trapé (Barcelona, 1976) estrena Els encantats , la història d’una dona tot just separada i amb una filla petita (Laia Costa) que fuig a un poblet del Pirineu. La directora ha estat premiada de nou a Màlaga, aquest cop pel guió, coescrit amb Miguel Ibáñez Monroy.

És pessimista?
De fet, no. No sé per què em surten així les pel·lícules, perquè jo, de veritat, veig moltes comèdies, Marvel...[riu]. No veig només el tipus de cinema que faig.
Potser els productors busquen més el cinema de conflictes...
No, em surt natural. És veritat que m’interessa molt observar com ens comportem en moments de canvi, en situacions excepcionals. Crec que la Irene es mirarà d’aquí a uns anys i no es reconeixerà en el que fa a la pel·lícula. M’agrada. Reconec que podria trobar com a denominador comú l’observació del comportament nostre i de les dinàmiques en moments estressats.
La pel·lícula posa en dubte les grans revelacions, la solució fàcil als atzucacs de la vida.
No és fàcil perquè al final aquests processos són molt lents. Sempre ens va semblar forçat resoldre les coses dins de la pel·lícula. La intenció era centrar-nos en aquestes moments en què l’estructura vital es trenca, amb el que això implica de projecció i somnis, t’has de recol·locar a molts nivells. Volíem centrar-nos en aquest moment immediat, quan la ferida està més oberta, i els moviments i les decisions són més emocionals i irracionals, difícils d’entendre. Potser el petit viatge que fa la Irene és justament la presa de consciència que li toca estar així, no has d’intentar fugir del moment que et toca viure, aquesta transició que sempre resulta dolorosa i difícil.
Diria que ‘Els encantats’ és més un retrat que un viatge?
Una mica les dues coses. Potser té més de retrat, el que vam articular al voltant de la protagonista és a través d’aquests personatges secundaris, però importants. Cada un d’ells et permet abordar un tema. Pep Cruz ens permet parlar de casa, les arrels, el passat... Daniel Pérez de la intimitat i el que és començar una nova relació. Aina Clotet mostra el model de família heteropatriarcal i les dinàmiques socials de les famílies amb dos fills. Amb tot això fem aquest retrat de totes les capes que componen el personatge principal i que són parts d’ella, que ara ha de reinventar-se o reescriure’s.
Aquests grans espais a la muntanya, tan amples i buits, no són en certa manera un mirall que reflecteix Irene?
Sí, nosaltres hem jugat a posar-li les coses difícils. S’acaba de mudar a un pis nou, no se sent a casa seva i se’n va al que per a ella és casa, una casa familiar que va passar a ser seva i on ha estat molt feliç els estius. Però trobar-te en un poble així, envoltada de muntanyes de l’Alt Pirineu, és un viatge molt fort. Es troba un silenci que et fa impossible no confrontar-te a tu mateix. El temps va a un altre ritme. Acaba sent un reflex de com està ella de perduda.
Viu un procés de dol, separada de la parella i lluny de la filla petita?
Totalment. La maternitat no és com l’havia imaginada. De sobte hi ha moltes coses de la filla que es perdrà. És molt petita encara i ho viu d’una manera molt visceral, com si fos antinatural: tens un fill per veure’l cada dia, compartir-lo i veure’l créixer. I també hi ha la projecció que has fet del teu futur com a parella. De cop tens temps per a tu, i no saps què fer-ne, fa molt de temps que només penses en cuidar. És un procés de dol. Tenia la sensació que quan es parla de la separació es posa el focus en la mateixa parella, i poc en el què passa amb els fills, que semblen un dany col·lateral, quan en realitat t’agafa per sorpresa i és important. S’explora poc en la ficció.
Desmitifica la maternitat? És una cosa bonica i única, però...
Plena de contradiccions. Per sort, fa temps que veiem altres narracions sobre la maternitat. Sembla com si les dones estiguessin predestinades, amb una vocació. És una evidència brutal que cada dona viu la maternitat de manera diferent. M’agrada aquesta desmitificació que prové de veus femenines i donen una altra visió, en parlen en primera persona i de sobte veus la diversitat i complexitat del tema.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

CULTURA

Mor el reconegut pintor, escultor i dibuixant Jaume Cases

Vida normal al Palau

barcelona

Retorn als orígens del Saló Sant Jordi

barcelona
TOT RECORDANT

Joan Triadú, un soldat de la cultura catalana

Festival de sant sebastià

Víctor Erice, llegenda del cinema a desgrat seu

sant sebastià
Residència literària

Inspiració per als escriptors

pALAMÓS
música

La Franz Schubert Filharmonia obre la gira que la durà al Carnegie Hall

EL VENDRELL
Mirador

La bellesa és un estímul o una distracció?

girona

El concert participatiu omple i emociona l’Auditori

girona