Cultura

Elena Trapé

directora de cinema

“M’interessava crear un paisatge de decepció”

Les pel·lícules de retrobaments de grups d’amics desprenen una melancolia que m’agrada

Amb Les distàncies, Elena Trapé (Barcelona, 1976) s’afegeix a la llista de cineastes catalanes que estan triomfant en els festivals: Carla Simón, Laura Ferrés, Elena Martín, Meritxell Colell... El seu primer film de ficció que dirigeix la cineasta ha guanyat els premis a la millor pel·lícula, directora i actriu (per a Alexandra Jiménez), i ahir es va presentar al Bcn Film Fest. Protagonitzada també per Miki Esparbé, Isak Férriz, Bruno Sevilla i Maria Ribera, Les distàncies relata la trobada de cinc amics a Berlín durant un cap de setmana molt accidentat des del punt de vista emocional. La pel·lícula s’estrenarà als cinemes a principis de setembre.

Què li va inspirar aquesta trobada de cinc amics a Berlín, un que hi viu (Miki Esparbé) i els altres que van a visitar-lo per sorpresa?
Hi havia dues coses: les ganes de parlar de la decepció i també volia fer una pel·lícula sobre un retrobament d’un grup d’amics. És un gènere que m’agrada perquè posa en evidència el pas del temps, desprèn una melancolia que m’atrau, i un cop vaig tenir clar que m’interessava crear un paisatge de decepció, el context del retrobament semblava perfecte per començar a construir.
Els films sobre retrobaments d’amics solen ser més alegres, però ‘Les distàncies’ és dura, amarga.
En això hi va influir que vam decidir que tot passaria durant un cap de setmana i vam construir una estructura de temps real, tot i que hi ha unes el·lipsis. Ens anava bé per tensar més les coses, crear més claustrofòbia, i posar una mena de deadline [data límit] a la situació. Però, al mateix temps, això ens va fer més difícil creure’ns un happy end. El vam escriure i fins i tot vam rodar una escena de reconciliació, però és que no t’ho creus. Quan s’arriba a un cert punt, cal temps per capgirar la situació, i la pel·lícula ja s’havia acabat. Tot i així, no crec que sigui el final de la seva amistat. Hi ha estructures com la família i els grups d’amics amb una gran capacitat de supervivència, i estic segura que hi haurà un mail per un aniversari o per Nadal i tornaran a parlar, segur.
A part de les discussions entre ells, són cinc personatges que viuen moments de crisi personal, no?
Sí. Al final fan un viatge per motius que no tenen a veure amb el grup en si. Hi ha una motivació molt egoista per estar allà, i per mi el viatge era un estat d’excepció que els obligava a confrontar-se amb ells mateixos, cosa que no estan fent. Es troben amb les seves pròpies frustracions. Si es troben a Barcelona, dos cops l’any, i és l’amic de Berlín que els ve a veure, és més fàcil activar els mecanismes de tornar a fer el que feien, o parlar del que parlaven, durant dues hores. Però amb la convivència de 48 hores, hi ha silencis, enfrontaments, topades de caràcters...
En la pel·lícula es diu que l’amor i l’amistat són maneres diferents de conèixer una persona. Tenim diferents cares, fins a l’extrem de semblar persones diferents?
Afortunadament, tenim diferents cares, i en la pel·lícula vam intentar que es veiessin totes les que té cada personatge. I n’hi ha algunes que són molt desagradables. Aquesta capacitat des de l’egoisme de ser emocionalment infantil et pot fer tenir reaccions mesquines amb els altres. Això hi és. Però té més a veure amb la incapacitat que amb ser mala persona.
Pensa que són perdedors o només estan passant una crisi passatgera?
Jo crec que el context de crisi ens ha fet sentir perdedors a molta gent, i no crec que sigui ni per les actituds ni per la carrera que estàvem portant. Per això vam incloure la seqüència del sopar, en què parlen de les seves carreres. Quan tens trenta i pocs anys, se suposa que fa temps que estàs treballant i fas un salt endavant o cap amunt, cap al que enteníem que seria l’estabilitat. Però això no ha passat ni passarà, i et pot fer sentir perdedor, però és el sistema que ha fallat, i ells estan en aquest punt d’haver d’assimilar-ho i ressituar-se.
La crisi és laboral i econòmica, però també personal, no?
La pel·lícula intenta reflectir que és molt difícil ser honest amb un mateix, i de vegades només poses el pilot automàtic i vas fent. Hi ha una mena d’inèrcia sobre el que se suposa que has de fer en cada fase de la teva vida. I en aquest cap de setmana potser alguns dels amics s’han de confrontar amb el fet que no és el que volen.
S’esperava els premis en el Festival de Màlaga?
Va ser una sorpresa total, primer de tot per la reacció. Ens resultava interessant la pel·lícula, però ens preguntàvem a qui més li interessaria, i ens va sorprendre com va reaccionar el públic i la crítica de Màlaga. Els premis han estat un regal.
Per què escull Berlín per ambientar-la?
Hi vaig anar per primer cop el 1998 i recordo que em va sorprendre molt, no sabia si m’havia agradat o no. Hi vaig anar a l’hivern i recordo també la sensació de desorientació, de no saber on estan les coses. Després hi he anat molt i per escriure el guió vaig demanar una beca i hi vaig estar vivint quatre mesos. La vam escollir perquè el personatge de Comas (Miki Esparbé) va estudiar Història de l’Art i, a l’època que va marxar, cap al 2001 o 2002, segur que hauria triat allà. I també perquè a Berlín hi pots portar una mena de vida als llimbs, fins fa sis anys, que ha començat a patir una gentrificació brutal, era un lloc molt assequible econòmicament.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.