La GIO Symphonia va presentar diumenge a l’Auditori de Girona la seva última producció, Ticket to Ride, títol derivat d’un conegut tema de Lennon i McCartney. A part dels Beatles, en les versions peculiars de Luciano Berio, l’escaleta abraçava encara les sorts de Bach i David Bowie, artistes que comparteixen la segona lletra de l’alfabet com a denominador comú: així la GIO va demostrar que el pla B pot ser, al final, el filó principal.

L’espectacle ja havia girat per diverses localitats i festivals de les comarques gironines; per tant, apareixia a Girona rodat, amb una il·luminació iridescent que incidia sobre una cortina de rerefons. L’orquestra es presentava en format de cambra, encetant la vesprada amb el Concert de Brandenburg n. 5 de Bach, que va sonar suavíssim i bressolador, amb els solistes (violí, clavicèmbal i flauta) complint amb escreix.

Seguidament va irrompre Elena Tarrats, qui donava veu a les adaptacions de Beatles i Bowie. Primer, les del quartet de Liverpool, segons els arranjaments de Berio –gran herald de les avantguardes del segle XX, del qual mereixíem escoltar més en directe. Eren Michelle, Ticket to Ride i Yesterday, que sonen més com un divertimento en clau barroca que no pas com a homenatge als originals. Tarrats, que ha participat en alguns projectes discogràfics al·licients, oscil·lava entre els registres pop i líric, desplegant amb gràcia un timbre vitri i angelical.

Adreçant-se a la platea, la cantant no va amagar “la preferència per la poètica de Bowie”. I realment, les interpretacions de Space Oddity, Life on Mars i Heroes van constituir el tram més reeixit de la sessió, amb la cantant entregada, somrient i palatina. Les orquestracions, que recorden els glamurosos primordis de Goldfrapp, són obra dels germans Tomàs i Lucas Peire, amb l’últim pujant a l’escenari per rebre els justos aplaudiments. La cloenda seria amb Philip Glass, compositor que sembla tenir els favors del director Francesc Prat, i que, curiosament, també va signar simfonies inspirades en les creacions de Bowie. Però aquí no era el cas: vam escoltar de l’americà Music in similar motion, amb les típiques estructures minimal-repetitives, hàbilment acompanyades per la llum carmesina i ebúrnia, que polsava al ritme de la suite. El bis seria amb la repetició de Heroes, ja en clima festiu, amb Prat incitant el públic a picar de mans, voluta que es transformaria en una gran ovació final.