Pau Riba: "La Moreneta és la nostra guardiana de les essències còsmiques"

Pau Riba és reconegut per tots com el pare del rock en català. Fins i tot l'avi. Enguany celebra el 40è aniversari del seu primer disc, El taxista, i acaba de treure un nou treball, Virus laics, el primer que fa tot sol i el primer des que li van retre homenatge a l'Auditori fa dos anys.

Virus laics parla molt de les llegendes catalanesques, d'aquella Catalunya oculta...
Ens sentim continuadors, hereus, de la tradició esotèrico-filosòfica catalana. Una de les tres branques arrenca amb Llull i continua després amb personatges com mossèn Cinto, Pujols, Dalí, que han anat elaborant tot un corpus filosòfic i en aquests moments nosaltres en prenem el relleu.

La continuació d'aquesta tradició és avui dia més en la música que en la literatura?
No ho sé. És una tradició que sempre ha equiparat el seny i la rauxa, l'erudició i la ximpleria, el joc i la seriositat. És una tradició que mai s'ha vantat de tenir la veritat. I potser per això obrint un camí més vertader.

Per això dius que el nostre sostre no és al cel, sinó més enllà?
És la constatació a què hem arribat: l'espècie humana està sofrint una gran mutació. Tots estem esdevenint cíborgs triòptics.

Què és un cíborg triòptic?
Un cíborg és un organisme cibernètic i la cosa triòptica ve donada pel fet que entre els molts aparells, màquines, mecanismes, que tenim implantats tant per dintre com per fora de la pell, n'hi ha un que és importantíssim, que és el nostre tercer ull, anomenat Hubble en honor d'un gran savi anglès, que ens permet corregir. L'espècie humana des que va sofrir el problema aquell del pecat original va ser castigada a treballar i a parir amb dolor. Per redimir aquest pecat horrorós, hem estat treballant i treballant per arribar a no treballar. I hem estat parint i parint per arribar al part sense dolor. I hem creat la màquina... D'alguna manera estem enganxats al mite que la màquina és una cosa i l'espècie humana és una altra. Però això és només un mite. L'únic que hem fet és treballar sobre nosaltres mateixos per tenir més poder.

Pau Riba, és més un home o una màquina?
Ja tots som màquines. Des que hem arribat al punt de la cosa inalàmbrica ens ha fet com una enorme màquina. Ja tots tenim drets i possibilitats i dret d'incidir en el que fa l'altre, en el que pensa l'altre, de col·laborar sense contacte físic i, sobretot, gràcies a Internet, que és una connexió entre intel·ligències artificials, ens ha fet a tots un gran cervell. I per què serveix un cervell? Per discernir. I per discernir fa falta un ull.

I criteri.
Aquest gran cervell que tots conformem ha acabat creant el seu propi ull que és Hubble que corregeix uns defectes de l'espècie. L'un, que és més un handicap, és viure sota l'atmosfera, que són gasos, que són com gases, que dificulten la percepció del cosmos. I l'altre és que els nostres ulls, que estan adaptats a aquest submon, no perceben l'infraroig. Ens hem implantat allà dalt el Hubble per veure la nostra veritable casa que és el cosmos, i poder percebre la profunditat del cosmos.

El teu Virolai és l'himne d'aquesta nova era?
S'ha de veure. S'hi podria convertir... El que està clar és que hem travessat aquest himen que és l'atmosfera. Les gases atmosfèriques constitueixen el vel del misteri que ha estat funcionant al llarg de generacions i generacions des d'Adam i Eva. Hem desflorat el misteri. I la nostra guardiana de les essències còsmiques és la Moreneta, que té al món a la mà. Hi ha qui diu que és l'univers i jo prefereixo pensar que és el món, perquè en realitat ens està dient: fins aquí podeu arribar, més enllà hi ha el misteri, i només sou capaços de percebre el món, però el món és un gra de sorra dins l'univers.

A Virus laics hi ha des d'un rap hiparxiològic fins a rumbes rockeres. Has après a tocar les tecles?
Aquest disc ha funcionat una mica amb independència de mi. Jo vaig arribar a un punt que vaig assumir la necessitat de fer un nou treball, de tenir alguna cosa a oferir al mercat. Vaig començar a configurar un disc que ell mateix em deia: això sí, això no, pim, pam, pum. Hem posat en marxa la casuística i la providència, que ha funcionat moltíssim en aquest disc... Tot aquest discurs amb el qual he començat me l'ha vomitat el propi disc. No existia. Això ha sigut al final de tot.

El virus laic s'ha anat estenent.
El virus t'ataca, t'infecta. La infecció aquesta m'ha portat a aquesta visió.

Hi ha molta gent que pensa que aquest és el teu primer disc, el teu disc de resurrecció després de l'homenatge de fa dos anys.
És el primer disc de la meva segona etapa artística. La primera és la que va començar amb el Diòptria i va acabar amb l'homenatge al Diòptria. Això no vol dir que tot el que hi ha entremig no tingui valor, o sigui inferior a nivell artístic al Diòptria. Més aviat al contrari. Hi ha discos que fins i tot valoro més. Té a veure amb una qüestió que està relacionada amb la punyetera màquina. I és que la pròpia tecnologia ha propiciat una revolució mundial i absoluta del món de la música, que és una cosa sense precedents, mai vista, que fa que tot aquest món estigui a la corda fluixa, i no precisament en mans de japonesos, que sempre cauen drets. Fer, promoure i vendre un disc era una cosa en la qual hi intervenia molta gent, amb un cost impossible. Això va propiciar que es creés un imperi on els artistes érem comprats per passar a ser propietat seva. Sempre he comparat la indústria amb un harem: hi ha 300 dones però només tres de favorites.

Aquest és el primer disc que fa?
Sí, perquè fins ara no els feia jo. Al final et trobaves davant d'un micro darrere de dos o tres vidres, on hi ha tots els senyors que importen. I tu, acollonit, sense poder equivocar-te, perquè tot és molt car, s'acaben els calés, s'acaba l'hora... I d'aquí passem amb què amb un PC i un micro, a casa teva, t'ho pots fer exactament igual... M'agradaria que algú em digués que es nota que aquest disc està fet a casa. I si es nota serà perquè ens ha donat la gana que es noti. No hi ha res com tenir tot el temps del món, tota la tranquil·litat...

Potser això només es pot fer quan et dius Pau Riba.
Això ho pot fer tothom. Qualsevol xiquet que comença. I no és que ho pugui fer, és que li recomano. Ho ha de fer. A més a més, d'aquesta manera pot imprimir un estil, fer la seva pròpia música. Amb arts plàstiques va arribar un moment en què es va trencar amb la
tradició, amb l'academicisme, i va començar el cubisme, l'abstracte, i aquells que fotien un cagarro refregat. Tot això està per veure, quan el músic tingui el pinzell a la mà i ataqui directament la tela.

La nova generació de músics del país et considera el seu pare. T'hi veus?
Em consideren pare del rock, del punk, del glam. He anat passant per tot.

Ets el David Bowie català.
Uns diuen Bowie, d'altres Zappa, d'altres Lennon. Ja diverses vegades m'he sentit a dir avi del rock català. El Mercat de Música Viva de Vic celebra els 20 anys i jo celebraré els 40 anys del meu primer disc, El taxista. És curiós: en el moment que vaig decidir fer el disc, necessitava alguna cosa per començar, i volia llogar un petit estudi per fer directes. El vaig llogar a Gràcia al carrer Canó de la plaça del Sol. Quan vaig ser allà em vaig adonar que era l'estudi Carbonell, on havia fet El taxista, on vaig gravar per primera vegada a la vida. És el que et deia: la providència no para d'assetjar-me... Llull inspira Pujols, Pujols inspira Dalí, i em quedava el Virolai una mica despenjat...

Té un tema de Serrat, Balada per un trobador. On encaixa en tot això?
Serrat no ho devia saber, però m'estava retratant a mi. D'alguna manera el disc està dedicat a tota aquesta sèrie de patums que han sigut sempre menystinguts o mal vistos, als partidaris de la rauxa que han acabat defensant-se ells mateixos. Sempre en aquest país s'ha volgut imposar el seny, aquest seny que ha anat netejant la rauxa, com és el cas del Cançoner Amades, que ha deixat només les flors i violes. En el cançoner popular no hi ha cap cançó política, cap cançó sexual. Què ha passat aquí? El seny ha passat amb la piconadora... No es tracta de o seny o rauxa. Sinó de seny i rauxa.