The Fabulous Circus Gallery

Arriba octubre amb els seus episodis replets de novetats, expectatives, passió, risc, entusiasme, decepcions, esbargiment, abundància, desesperació, crítiques, rialles, gent, raspallades, commoció, plaer, emocions... No som tots presos de les nostres fantasies? Però aquest principi és el principi d'una altra cosa.

Festival de tardor Temporada Alta 2010. Què ens espera enguany? Uf! De moment una meravella estratosfèrica de Carlos Santos que obre el festivalet amb la seva darrera creació, Chicha Montenegro Gallery. Dimonis, però qui és Chicha Montenegro? Doncs vista la cosa no sembla pas un personatge concret, tampoc el fantàstic pop reposant a la closca de Carles Santos, més aviat apunta a una mena d'espai al·lucinat per on cal fer el passavolant, i mirar-s'ho amb aquella efímera tranquil·litat que pot donar una butaca i l'estar ben assegut. Però el fet és que aquesta mena de Gallery ingràvida i espectacular proporciona tal quantitat d'hilaritat i estupefacció que sembla un entrecàs absolutament impossible, per irracional i extraordinari.

La posada en escena és del tot buida, buidor matisada i recollida per dos murs laterals enormes, altíssims, metàl·lics, rovellats. Una llum zenital baixa potent trencant la boira espessa d'un fum blanc; al centre el cos d'una criatura femenina, lligada pels extrems, que és tibada i rebregada, una vegada i altra, exhibint una dansa violenta i eròtica, entretant ressona el cant d'una veu compassada en llatí: vanitat de vanitats, tot és vanitat... No hi ha cap cosa nova sota el sol... No hi ha millor cosa que menjar i beure... Són paraules de l'Eclesiastès, és el quadre primer. En conjunt, al llarg de l'espectacle, Carles Santos ens anirà presentant una desena de retaules vius i sorprenents, en una mena de performance d'un fortíssim component visual que impacta molt. Alguns són absolutament delirants i divertits, com les quaranta-dues maneres diferents de matar un capellà, la dona motxo fregant un inesgotable i abrupte vòmit celestial o les reflexions sobre Chicha Montenegro: en l'amor no és possible menjar sempre el mateix, també un sensacional quadre estàtic, piscina inundada amb llàgrimes, on dos banyistes es capbussen juganers saltant d'un trampolí, o la noia penjada com un ratpenat explicant la seva transmutació en oliva farcida, o les sucoses delícies dels líquids que entren i surten del cos, la llet maternal, la sang, que fregida amb ceba és molt bona..., en fi, prodigiós.

L'imaginari de Carlos Santos sembla inesgotable i, malgrat segueixen havent-hi molts elements que han conformat la seva inclassificable mitologia personal: escatologia, música (a cappella), sons estranys, fluids, textos irreverents, humor, ironia, erotisme, modernitat..., la sensació de frescor, vida i genuïna novetat és impressionant. La seva capacitat de seducció i provocació resta intacta i és total: capaç d'exasperar i produir espasmes al més retingut i alhora fer-te creure que allò que estàs veient, posem per cas, una espectacular cortina de micròfons distorsionant l'escenari, o quatre éssers vestits amb llargues faldilles de coloraines gravitant per l'espai, són la cosa més natural del món.

No és preocupant, però, que la figura més moderna i provocativa del país sigui un artista de setanta anys? Sí, el seu nom és Carles Santos, i la seva poètica ens és imprescindible!