L'art del segle XX va començar en un orinal

Segur que s'han trobat al mig d'una conversa en què algú molt esverat ha dit: “Vinga, home, però si avui ja només falta que un artista exposi un vàter!”. Doncs aviat farà 100 anys que un artista va exposar un vàter. En concret, 94.

Ho va fer un artista molt murri que va donar el tret de sortida als corrosius postulats dadaistes, segons els quals era de ser cornut i pagar el beure crear obres belles per al gaudi dels maleïts burgesos que havien provocat el desgavell de la Primera Guerra Mundial. El francès Marcel Duchamp es va inventar un concepte sonat, els ready-made, per desafiar les formes artístiques tradicionals. El més famós de tots va ser un urinari que va comprar en una fontaneria, un receptacle de porcellana blanca fabricat per Mott Iron Works que va firmar amb un pseudònim, R. Mutt. Duchamp va intentar exposar aquesta inusual obra a la Society of Independent Artists de Nova York, una imitació del Salon des Independents de París, però el comitè de selecció la va rebutjar per indecent.

L'any 1917, és a dir, fa un segle, Duchamp va plantejar amb els seus ready-made una qüestió que fins llavors mai s'havia plantejat l'art: què és una obra d'art? L'urinari de Duchamp reptava les convencions amb tres idees enverinades: una, l'artista no és més geni que cap altre home; dues, l'art només pertany al terreny de les idees, i tres, la sacralització de l'obra d'art com a peça única i irrepetible és una estupidesa.

Aquella sortida de Duchamp va marcar definitivament la història de l'art. Considerada la primera peça conceptual, la Font figurava fa pocs anys com l'obra d'art més influent del segle XX en una llista feta per crítics i artistes per promocionar el premi Turner. Més i tot que Les demoiselles d'Avignon i el Guernica, de Picasso.

La Font original va desaparèixer i a mitjan segle XX Duchamp en va fer diverses versions. Llavors, però, l'obra ja havia perdut part del seu sentit autèntic i Duchamp en va ser plenament conscient abans de morir: “Ara adoreu un urinari per la seva estètica, tot i que fa uns anys me'l vau llançar pel cap”.

El cànon ha acabat abduint el significat de la Font, però avui encara hi ha qui rebutja, per brut, el seu atreviment antiartístic. Recentment, una de les versions que lluïa en un projecte d'art dadà, al Pompidou de París, va ser atacada violentament amb un martell. L'autor? Un presumpte artista de 76 anys. D'on no n'hi ha no en raja. Ni en rajarà mai.