Calimes

El Grec 2011 continua revelant els seus misteris: per què la doble imposició escènica de Calixto Bieito, un director que sovint es fa avinent amb els seus espectacles? Més enllà dels elements generals de satisfacció, que ens pot transmetre una idea teatral amb la qual coincidim, cal confrontar dues essències fonamentals, la de l'espectador i la de l'autor, que amb Calixto Bieito s'expressen de manera particular. Calibrant la magnitud d'ambdós espectacles, s'hi entreveuen alguns trets fonamentals que potser explicarien millor aquesta distància: la manca d'humor i la fredor emotiva que rep el públic. Aspectes que no tenen perquè ser dolents, si la idea és deliberada, però tampoc lloables, en cas contrari; tanmateix, defineixen la manera singular d'entendre la posada en escena més enllà del públic.

Desaparecer. Espai caliginós, blanc, calima espessa; en perspectiva deforme, tres parets blanques amb talls. Maika Makovski al piano, acords, veu impressionant... L'espectacle neix amb la base literària d'Edgar Allan Poe i la pretensió de constituir un poema-concert, però que en realitat no acaba de ser ni una cosa ni l'altra, sinó més aviat una mena de recital emmarcat per una poderosa base musical i una esplèndida presència blanca. Si ja per ella mateixa la literatura de Poe no és excel·lent, gens pot ajudar a un espectacle sense una dramatúrgia sòlida, que fonamenta la seva vida en mestallar cançons amb textos fragmentats, algun poema, un relat gòtic i boira. Juan Echanove aprofita l'ocasió dels seus recitatius per desplegar tota la seva gamma interpretativa en una mena de delirium tremens, que és la viva estampa de la parafrènia de Poe. Encara bo que l'atractiva seducció que destil·la Maika Makovski esdevé meravellosa.

Voices. Espai fosc, caixes d'altaveus amuntegades i pantalles que conformen un gran mur de poderosa atracció. Calixto Bieito omple el teatre de foscor, el color del dolor i la reflexió del pas suspès entre vida i mort. L'oratori de Bach i el pop més lleuger donen vida a unes veus fredes, distants, contant el trànsit de l'experiència més fonamental. Potser no hi ha l'esquitx emotiu, i Bieito sembla ocupar-se només del protagonista puntual, però l'espectacle esdevé impactant gràcies als sensacionals intèrprets.