Els intocables

Segona part de la brillant trilogia d'Esteve Soler contra els tòtems “intocables” del món actual: va obrir foc Contra el progrés fa un parell d'anys i esperem que Contra l'amor pugi en escena ben aviat. Cal dir que Contra la democràcia va ser escrita gairebé un any abans de l'esclat del 15-M, però ja detectava tot el malestar i la indignació que embarga la ciutadania contra la situació a què ens han abocat els delinqüents que mouen els fils del poder, els adalils del capitalisme criminal que han arruïnat el planeta. L'obra s'estructura en 7 seqüències, a quina més sanguinolenta, d'acord amb el patró de grand guignol que l'autor adopta com a gènere vehicular per denunciar els molts paranys que ens posa un sistema polític desvergonyidament podrit. La primera presenta la impactant imatge de dos capolls atrapats en una enorme tela d'aranya d'on surten els capets dels intèrprets, una parella a punt de parir que dóna a llum un aràcnid fastigós que es cruspeix els seus progenitors. Crieu corbs i confieu-los el futur! I així es van esgranant les distintes modalitats de l'aberració a què està sotmesa la democràcia per part d'especuladors sense escrúpols, d'executius agressius, de governants corruptes, tots a la recerca de ciutadans fidels que no tinguin “la funesta mania de pensar” com els súbdits dels borbons espanyols. Els dissidents són eliminats i els sospitosos, silenciats. Tot sense que es noti gaire. L'escena més original és potser la quarta, quan hom s'adona que ha desaparegut el número següent al sis i, davant la porta sisena del sisè pis, es pregunten què hi haurà al pis de dalt. Sembla un conte fantàstic de Pere Calders, amb la cirereta final que, quan tot tremola, el número 6 clavat a la porta es despenja i esdevé un 9...