Cultura

El nostre Pascal

Ja ens coneixíem feia temps, però va ser el juliol de 1990 que el tracte s'intensificà. Em va trucar a la feina i, sense gaire preàmbuls em va dir si m'interessaria escriure un article setmanal al Diari de Barcelona. La cosa començava el 4 d'agost següent, i acabava el dia que es tancà aquell diari: el 23 d'abril de 1993. Després en Miquel va tornar a El Punt, van seguir les excel·lents relacions, van passar els anys i, de sobte, algú em parlava de la seva greu malaltia. Al cap de pocs dies ell mateix s'acomiadava des del diari, i encara més de sobte he escoltat la notícia de la seva mort. Llegint-lo cada dia, sovint pensava en Blaise Pascal: quina concisió, plenitud, estalvi de mots, directe, natural, no gens retòric, fort, enèrgic... Un mestratge que enyorarem, però encara més enyorarem la seva noble amistat i bonhomia. Adéu, Miquel, i gràcies. Aquests dies llegeixo una biografia de Cézanne, que va dir “je me suis juré de mourir en peignant”. I la Mort, que el trobà pintant, li engrapà la mà per darrere, per fer ella mateixa l'última pinzellada; la seva ombra ja era projectada feia dies sobre la paleta de Cézanne i havia tingut temps de triar en l'oberta corrua de colors... Teló.

Josep Valls és escriptor

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.