Potència gal·la

Després d'algunes garrotades de cec i d'altres titubeigs inexplicables, el Grec retroba grandesa i esplendor amb un monogràfic que perfila el millor festival dels darrers anys. Panorama França ha irisat la qualitat i varietat de les arts escèniques gal·les, començant per la lliçó magistral de Peter Brook, tan arxiconeguda com estimulant, amb una Flauta màgica sòbria i ben contada, als antípodes de l'excés francoargentí La tossuderia. La vèrbola arborescent de Spregelburd no hauria tret el cap del mar de confusió repetitiva si no hagués estat per la brillant posada en escena de Marcial Di Fonzo Bo, alhora intèrpret juntament amb un equip inspirat que feia circular els estopencs diàlegs per una escenografia rotatòria il·luminada de projeccions geomètriques que envolaven la fantasia. L'art actoral va tenir una punta diamantina en el monòleg calidoscòpic de Laurent Poitrenaux, que, pràcticament amb els peus clavats al mateix lloc –com diuen que torejava Manolete–, recreava les històries surreals d'Olivier Cadiot amb una gestualitat exuberant, acompanyada d'uns efectes sonors i visuals altament expressius, ara dramàtics, ara hilarants, indicatius de les vivències més estrambòtiques. Un mage en été va ser una festa de dicció gestual i prestidigitació imaginativa. L'altra perla estava encabida amb calçador en l'apartat de dansa: la Compagnie 111 d'Aurélien Bory s'inscriu en el millor teatre plàstic europeu, i el seu robot pillastre feia anar de corcoll els dos intèrprets captius del ritme. Philippe Decouflé ens oferia dansa del més alt nivell amb un espectacle ric, poderós i tentacular. Octopus, que alguns han posat a l'ull de l'huracà, desplega impecables composicions coreogràfiques, amb projeccions audiovisuals de rara perfecció, delicats figurins, mandales corporals i fascinant música en directe. Que en volen dir “varietats”? No és cap secret que El Molino va ser durant dècades la millor escola teatral de Barcelona...

Hipnòtic és el qualificatiu que millor escau al treball de Patrice Chéreau conduint dos intèrprets anglesos de singular profunditat per l'arriscada navegació d'I am the wind, un text de Jon Fosse d'ambició beckettiana. El dramaturg i director Joël Pommerat ha tingut el privilegi d'acudir-hi amb dos espectacles. A Le petit chaperon rouge revisita una Caputxeta sense caperulla ni color roig i recus l'entramat del conte popular amb carnacions reals. Presenta una nena entotsolada i avorrida, que viu amb una mare que camina descalça i de puntetes mentre la banda sonora reprodueix al seu apressat pas el repic dels tacons. Per vèncer la por fa la visita a l'àvia i, en el camí, es fa amiga del llop, tan ensopit i sol com ella. Tota la senzillesa i brevetat d'aquesta peça esdevenien complexitat i llargària en l'altra, uns Cercles/Fictions sobrats de durada i confusió, bé que amb escenes suggeridores i captivadores, amb una disposició circular i tenebrosa, unes sonoritats inquietants i uns efectes especials carregats de sorpreses, amb olors que servien per definir una situació: el fum d'un narguil, l'olor de terra molla després de la tempesta, l'encens i la carn. Particular interès va tenir la dramatització de Jean-Luc Lagarce d'un d'aquells manuals vuitcentistes de comportament en societat (Reglas, usos y costumbres en la sociedad moderna). L'exquisida Lina Lambert desgrana amb dicció segura, fina ironia i gest apropiat les regles dels bons usos des del naixement fins a la mort, passant pel bateig, el festeig, el matrimoni o les noces d'argent i d'or. Ho fa amb l'ajut de dos ninots i una refinada escenografia, com ara una casa de nines amb parets d'espill. Un muntatge elegant i lluminós que es veurà al Tantarantana la temporada vinent.