Vida replicada

Fins a quin punt tendim a repetir models i, per tant, fins a quin punt estem predestinats? Aquesta qüestió constitueix l'eix central de l'espectacle Dinou, el debut de l'autor gironí Ferran Joanmiquel, amb direcció de Carles Fernández Giua, a l'amable recer del projecte de producció de La Planeta, que hi ha apostat. Joanmiquel no pretén en absolut oferir respostes, només exposa dubtes a través de la història d'en Cesc, un adolescent que, de manera inconscient, va replicant una rere l'altra les fites vitals del seu difunt pare. Això dóna peu a l'autor –potenciat per diverses opcions de la direcció– a establir un joc dramàtic de paral·lelismes prou interessant que, sense ser gaire complex, obliga el públic a estar atent si no vol perdre's alguna cosa. El fet que la mare i la professora d'en Cesc, i la seva xicota oficial i l'oficiosa siguin interpretades per les mateixes actrius, reforça aquest paral·lelisme i l'efecte de repetició que tant l'autor com el director cerquen.

La caixa escènica hi és totalment despullada, negra, tot just cinc cadires arrenglerades al fons, dues portes, quatre atuells que s'utilitzaran per representar els àpats, i una curiosa taula de dues fulles, que giren de manera independent, moble del qual es fa un ús intensiu, ja sigui per crear els diversos plans, ja sigui per canviar les localitzacions de les escenes. Això, i una encertada il·luminació que, junt amb l'atmosfera sonora creada, resulta fonamental per tal de situar el lloc de l'acció amb l'ajut puntual d'alguna projecció.

És complicat parlar sobre el contingut d'aquesta peça, que em va semblar que tenia un final un pèl confús, sense revelar-ne característiques que podrien espatllar la sorpresa a l'espectador que no l'ha vista, ja que hi ha alguns girs argumentals que permeten mantenir la tensió dramàtica precisa per crear expectatives entre el públic. Les escenes se succeeixen, de manera no necessàriament cronològica, separades per breus foscos, mentre la majoria d'intèrprets s'estan gairebé sempre a l'escenari, asseguts. S'intercalen els plans de l'acció, i de la realitat es passa al somni o l'al·lucinació, amb breus monòlegs dels membres de la família del protagonista –se'n podrien dir diàlegs amb el buit–, incloent-hi el mateix protagonista, que deixen clara la petja que el pare i marit absent ha deixat en els qui l'han envoltat, la seva profunda influència en la trajectòria vital de tots ells.

El treball de Joanmiquel té alguns punts de contacte, en aquesta obra, amb dramaturgs de la darrera fornada, per temàtica i per estructura, com ara Jordi Casanovas i Carles Mallol, però malgrat això s'hi albira un univers propi, sense ànim de ser condescendent, encara una mica vacil·lant i amb el qual s'hi identificaran espectadors d'una determinada generació, mentre que els més grans s'ho miraran amb certa distància. Els personatges tenen un punt estereotipat –adolescents desorientats; les noies són més madures que els nois; la mare té quelcom de desequilibrat...–, que els fa previsibles, i això dificulta la creació d'emoció, però els intèrprets, d'una esplèndida joventut, els encarnen amb prou solvència com per atorgar-los ànima, de manera que en resulta un conjunt força homogeni. El més jove de tots, Nil Cardoner, amb 13 anys i una trajectòria gens menyspreable en l'àmbit dels serials televisius, actua amb una naturalitat sorprenent; Laura Pujolàs vessa força i energia i Jasmina Garcia, dolçor; Pau Vinyals compon amb encert un fumetes poca-solta, i Albert Carbó i Cristina Cervià, la més experimentada, fan el seu paper amb moltíssima correcció.