‘Tempo è dolore'

El pas del temps, aquest anar cap a la sentència veraç de les coses, la mirada nova i la raó, més enllà de la nostàlgia i del deliri sentimental d'una època passada. Què en queda, de tot allò, d'aquella primera obra de Josep Maria Benet i Jornet Una vella, coneguda olor? En queda un record, potser enyoradís i tendre, els que en tenen memòria, i l'aire flotant d'una certainnocència. Més enllà d'això...

Barcelona 1962. Estiu. Rere el pisos humils mig cauen les persianes de fusta pintades blaves, verdes i marrons; flors als parterres, dels balcons pengen robes esteses i llençols eixugant-se al sol. Els patis interiors i les terrassetes topen i es combinen, veïns que xafardegen i mostren el recel d'unes vides populars... És l'olor asfixiant d'una època quieta, ensopida, presa pel franquisme i la seva misèria. Enmig d'aquest claustre urbà la jove Maria (de fet l'únic personatge, juntament amb els patis del barri) resta atrapada per un entorn que acabarà destruint l'amor primer i la seva moralitat.

Vist ara és un quadre que costa justificar –per més que alguns ho intentin–, però aquest pintoresc esbós de realisme costumista sembla no resistir massa bé la topada dels anys. El que s'hi discuteix és d'una precarietat virginal i risible, d'una ingenuïtat estovada i plena d'estereotips de l'època: els prejudicis contra la genteta, els tòpics de la xafarderia, l'explotació dels rols masculins i femenins... Fa bé Sergi Belbel d'intentar extreure'n alguna pinzellada d'humor, ni que sigui forçadament, per trencar l'esplín i l'evident previsibilitat de tot plegat. Obra emblemàtica?!

Certament, tot hi està bé. La posada en escena és correctíssima, i l'escenografia pinta a la perfecció el retrat que cerca. La cosa no dóna més de si, com qualsevol serialet. Em quedo amb les estupendes interpretacions de l'elenc femení que donen vida a l'arqueologia.