Cultura

Crítica

teatre

Rèquiem per Joana

Quan va aparèixer Tala (1984) Thomas Bernhard va ser automàticament denunciat i l'edició prohibida i retirada de les llibreries. Els personatges eren tan reconeguts a Viena que la justícia ho va considerar intolerable. Ah!, l'odiat Bernhard, el lúcid anihilador, l'expositor implacable de la devastació moral, intel·lectual i cultural de l'època, l'atemporal, el còsmic, l'higiènic, el meravellós humorista. La complexa personalitat de Bernhard podria definir-se en aquestes paraules del seu admirat Strindberg: “Estàs plorant? No, em sembla que estàs rient. Sí, així és, filla meva, unes vegades plorem i altres riem! Jo encara no he aconseguit esbrinar si la vida és quelcom seriós o és simplement una broma! Quan és una broma és quan més pena pot causar. Quan és seriosa és quan proporciona més agradositat i més plaer!” La biografia de Thomas Bernhard és en la seva novel·lística, encara que un no sap ben bé a què atenir-se, perquè el gènere que empra és un subterfugi tan indefinible que dubtes si el que llegeixes és de veres una novel·la. No hi ha arguments, ni descripcions, tampoc escenes pròpiament, són llargues espirals tancades en un sol paràgraf, gairebé sense puntuació, com un brollar mental cap al més incòmode i profund d'allò que és humà, amb una prosa reiterativa, rítmica, com una partitura filosòfica-literària d'una implacable ironia. Així Tala, en què Bernhard es confon amb el narrador fins oferir un estremidor testimoni moral del seu temps. Un viatge d'hivern, a través del suïcidi i sepeli de l'estimada Joana, fet que provoca el retrobament, després de vint anys, d'un grupuscle burgès d'intel·lectuals vienesos, del qual el propi Bernhard depenia de jove. Per debilitat accepta la invitació al sopar artístic que celebren, on s'espera l'actor estrella del Burgtheater. Entaforat en una butaca, començarà un viatge mental al passat que el portarà al cor de l'infern humà i a un present devastador: la indigència i el fàstic espiritual de la burgesia més decadent, a la qual el mateix Thomas Bernhard pertany.

Estranya i brillant posada en escena d'aquesta adaptació difícil i complexa que han dut a terme el director Juan Navarro i l'actor Gonzalo Cunill de la novel·la, creant un espai diàfan i fosc, ple de llums i ombres, amb una escenografia de caire simbòlic i senzilla: una malla metàl·lica cobrint el terra; al damunt, uns quants palets amb ampolles de cava buides, una glaçonera i una botella amb gel; a banda, una butaqueta amb orelles feta d'escuma sintètica, simulant la pell del xai, un bonsai dins una nevera de vins i una catifa. Al fons el retrat del matrimoni Auersberger, amfitrions del sopar artístic.

L'espectacle em va entusiasmar i, tanmateix, haig de reconèixer que hi ha coses que fan qüestionar-me aquest enardiment: el to estripat, visceral i turmentat dels talls que temperen l'obra, les projeccions, que no aporten res d'essencial, i el simbolisme asfixiant de l'escenografia. A què respon aquest formular incògnites a l'espectador que la narració en cap moment planteja? Admiro la proposta i el risc, però cal afegir res a un text tan contundent i esmolat? Comprenc les pauses, però no la intenció d'aquestes, plenes d'especulacions metafòriques i d'ambigüitats que Tala no planteja en cap moment. Aquest especular psicològic i la projecció d'imatges semblen ben poc bernhardianes. Potser arrosseguen una intencionalitat dirigida a distreure el públic –perfectament comprensible– mentre l'actor respira? Trobo que a Bernhard no li van ni el simbolisme escenogràfic ni l'aire metafòric, ni tampoc els efectes especials; més aviat, si de cas, un saló estil Biedermeier de l'alta i decadent burgesia.

A Tala imaginava un Thomas Bernhard assegut a la butaqueta d'orelles observant, amb un somriure burleta al rostre, i etzibant la brutalitat del seu implacable amor-odi, però Gonzalo Cunill compon i basteix un personatge més intens i afligit que irònic, des de la sensibilitat més que des de la raó. Segrega brutalitat i humor, però també una sorprenent humanitat i un punt de tendresa que afecta enormement. Espectacle extraordinari, intens i d'una admirable valentia.

Tala
Autor: Thomas Bernhard.
Creació, adaptació i dramatúrgia: Juan Navarro i Gonzalo Cunill
Direcció: Juan Navarro
Interpretació: Gonzalo Cunill
Sala La Planeta, 20 d'octubre del 2011.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

46 artistes de més de 15 països participaran en l’espectacle ‘Messi10’ del Cirque du Solei

Barcelona
JOAN GUERRERO
FOTOPERIODISTA

“Enyoro quan la fotografia tenia molt més compromís social”

Barcelona

Contemporaneïtat índia

Barcelona

Docs, dels Balcans a Nova York

Barcelona

Besalú, terra de circ

Besalú
L’APUNT

Pavlovsky inaugura el premi Ocaña

Un ‘fanzín’ al mar

BARCELONA

Onze directors busquen la veritat

Barcelona

Circ i dansa d’estiu

GIRONA