cultura

Homenatge

Sabem que el temps és un teló de fons sense dinamisme, fix, i els que passem avall som nosaltres. I un arriba als setanta anys. I li fan un homenatge en vida, que són els que compten, els importants. Per què? Perquè pot mirar enrere i contemplar una constant vibració de sensibilitat que gravita en una obra impressionant, imprescindible. No en va, un munt de gent era al Teatre Municipal de Girona per retre un sincer homenatge a Narcís Comadira Moragriega, perquè és bo donar a cadascú el que mereix.

Xavier Albertí i Joan Ollé van plantejar l'homenatge com un espectacle poètic, musical i pictòric, on la potència visual del color i les formes dels quadres del pintor Comadira es projectaven enmig dels seus textos fonamentals: la poesia, per descomptat, el teatre, articles, cuplets, i algun tros de conferència provocativa en castellà. L'escenografia simulava el taller de l'artista on sis grans llenços s'apostaven entre ells, com si fossin miralls d'una realitat que retornava, la del mateix escenari: una cadira groga rutilant i buida, els volums quadrats i rectangulars, acolorits, tan característics en els quadres del pintor, les llotges i el pati de butaques roges del teatre. A la part esquerra hi havia un piano de cua; a la dreta, un faristol. I així, els amics, actors i músics anaren desgranant la poètica de l'artista a través de versos, alguns d'inèdits, cançons, i les imatges pictòriques dels seus quadres, projectades, que anaven variant, en els llenços sobreposats. I encara les fotografies impagables i divertides que mostraven el rostre canviant de l'home: infant, adolescent, seminarista, la joventut amb uns bigotis imponents i la melena caiguda, la maduresa, l'amor, els viatges a Londres i a Recanati, celebrant Leopardi amb amics, fins la llarga i rica maduresa inevitable. Vida i obra: poesia, història personal, música, pintura i teatre.

Confesso que a l'inici vaig espantar-me una mica perquè durant els vuit primers poemes i el lied après un rêve de Fauré, tot plegat prenia un aire pesant de solemnitat i transcendentalisme que no em quadrava gaire amb el món Comadira. Sí, ja ho sé, tothom diu que és una personalitat pessimista. Però jo diria, més aviat, que és un home encantador que treballa sempre i que creu que aquesta vida no és ni tan alegre com solen dir els estúpids ni tampoc tan trista com solen bufar els artistes. Vull dir que és un irònic sense estridències, amb un galant humorístic fantàstic i que encomana somriures permanents. I per això vaig espantar-me, perquè no hi veia la personalitat definida, fins que van aparèixer a escena les calces curtes del genial Carles Martínez desplegant la seva fantàstica comicitat, recitant un fragment de l'obra L'hora dels adéus; i ja en aquesta mateixa beta albertiana afegir-hi el color genial d'Oriol Genís evocant “La meva avia Domingueta tenia un oncle capellà...”, el cuplet i tango d'Efrem García i Marisa Martins o la descollant Havanera del penene, cantada pel mateix Albertí. La guitarra de Toti Soler i Sílvia Pérez Cruz cantant una estupenda versió de Boca seca i Lluís Soler recitant, amb aquella veu imponent de tro, l'inèdit Llegenda; també Jordi Boixaderas, Montserrat Carulla, Julieta Serrano, Jordi Figueras i Antònia Jaume. Tots ells vinculats, d'alguna manera, en l'univers artístic de Narcís Comadira. I més sorpreses encara, com la impressionant veu en off de Vittorio Gassman recitant Leopardi o un fragment de l'informe del Gobierno Civil de Gerona acusant Comadira de catalanista-separatista e indiferente a los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, del 28 de març de 1968.

En acabar, i després d'unes entranyables paraules d'agraïment de Narcís Comadira als actors, Salvador Sunyer i al públic, vaig adonar-me que l'homenatge seguia, que era doble. La gent, mentre prenien copes de vi al rebedor del teatre, xerrava pels descosits. Es podien caçar retalls de converses al vol, oir l'eco de variades veus inexactes, probablement, d'amics i lectors: “És l'home que més sap”, “Això, és el pas pel seminari, per Montserrat”, “Comadira arriba, ningú escriu com ell, «veieu els quadres, tenen aquesta cosa viva tan personal dels colors i les formes», Jo no l'entenc pas, però això no importa, oi?”...

Entretant, en un a part, un tímid i emocionat Narcís Comadira es desfeia en elogis i agraïments per l'espectacle, mentre murmurava en veu baixa: “No m'ho esperava això! Tota aquesta gent, que té coses a fer, ha vingut expressament per festejar-me. Voleu dir que m'ho mereixo tot això?” Estimat Comadira, mascle i gironí, de mitjana estatura, cabell castany i ullets de marrec trist..., pensem que sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça MargaridaXirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona

El cinema comercial no remunta

Barcelona

El cinema (d'autor) es fa veure

Barcelona / Los Angeles
Cinema

Belén Rueda i J.A. Bayona animen la recta final del BCN Film Fest

Barcelona
‘thriller’

Un altre líder suec pacifista amb un final tràgic