Art curatiu

Ja fa 15 anys que Virginia García i Damián Muñoz treballen –i ballen– les emocions, dibuixant el·lipses que vessen dels excessos sentimentals i les empenyen amunt i avall, lluny i més lluny, constantment fora d'equilibri i havent de cercar noves formes per sostenir-se. Però en aquest aniversari han decidit mirar endins i trobar el seu eix, l'Ataraxia. Amb aquest títol han desenvolupat la seva idea d'un espai de no-desig, ni d'excés, ni de pertorbacions de cap mena. Una espècie de paradís emocional que en moments de crisi sembla encara més irrealitzable, sobretot si llegeixes diaris o mires la televisió. Per tant, ja que l'entorn no ho propicia naturalment, han fet ús de les eines de la imaginació per associar imatges que recreïn el seu propi món sense tremolors.

La bola de neu que en sacsejar-la fa volar mil flocs blanquíssims amb extrema suavitat és la perla de l'espectacle. Construïda a mida humana, la bombolla de Virginia García conté tots els elements per no voler-ne sortir mai més: la llar de foc(gravada en vídeo), els flocs de neu (que belluga amb una escombra de vent) i fins i tot un ocell que voleia (de plàstic, per no embrutar). Però ni l'una escalfa, ni l'altra refreda. I quan l'ocell xoca contra les parets de plàstic transparents, es trenca l'encanteri que ens feia creure que l'aïllament a través de l'artifici seria possible. L'art cura, però no aïlla.

Visualment aguda i amb una implicació artística total, el títol d'Ataraxia acaba referint-se, més que a un estat, a un camí que es va fent amb la farmaciola sempre a mà. Una maleta que enlloc de pastilles i tiretes conté petites obres d'art.