De La Seca a la Meca

Tots els diumenges de gener La Seca acull una petita joia del teatre d'objectes animats. Petits suïcidis és un espectacle que va crear Gyula Molnár per al Teatro delle Bricciole, una de les millors companyies italianes de titelles, i que aquí incorpora Carles Cañellas amb especial fascinació. Assegut al davant d'una taula blanca, Cañellas va traient uns pocs objectes quotidians que anima i converteix en personatges i construeix un món bigarrat, imaginatiu i encisador. De primer és la tragèdia gasosa d'un Alka-Seltzer, una solitària pastilla que és discriminada per una colla de bombons amb embolcalls vistosos que li fan el buit i no l'accepten en les seves diversions. Fins i tot prova d'entrar en el joc disfressant-se de caramel, però ni així. Desesperat, el comprimit efervescent s'enfila a un got ple d'aigua, s'hi aboca i es fon. Cada personatge és caracteritzat pels distints sorollets bucals del seu manipulador, que crea ritmes i cadències expressives, com quan singularitza la brasilera Pita, un granet de cafè com una peladilla xamosa i atractiva que fa perdre el cap a Jörg, jove misto suec que es consumeix d'amor per ella quan assisteix a la cremosa metamorfosi del cafè sòlid en destil·lat líquid. L'espectacle culmina amb un cant al temps que passa i les traces que deixa en el camí de la vida: un camp llaurat de cafè mòlt que és sollat per les evacuacions d'un tub de crema d'afaitar que va fent cagallons aquí i allà fins que un coco pelut li passa per sobre i el deixa sense pasta. Fòtils de la vida diària que cobren màgia i personalitat amb les mans i la veu camaleònica de Cañelles, en l'espai més petit de La Seca, la sala Robert Houdin.

Tot el que a La Seca és migradesa de recursos, austeritat radical i mitjans escassos, a la Meca del TNC ofereixen un altre any cabals generosos per als joves dramaturgs perquè facin els seus experiments en el consolidat T6. Enguany enceta l'experiència Jordi Oriol, conegut per les seves propostes poc convencionals i sempre abocades a tota mena de jocs de paraules, calemburs i paronomàsies que s'enreden com el vesc en l'arbre esbrancat d'unes reflexions escèniques més o menys perspicaces. L'artefacte dramàtic que aquest cop s'ha empescat Oriol parteix de la situació real d'haver d'enfrontar-se a escriure un text i preparar l'espectacle que ha d'encetar la nova temporada del T6. La pressió bloqueja el dramaturg, que té un atac de singlot a causa del pànic creatiu que l'acompanyarà tota la funció. El plantejament és certament enginyós, autoreferencial, pirandellià, metateatral, aspectes destacats de T-error, que així s'anomena l'obra d'Oriol, jugant a tres bandes amb el nom del T6, la premissa que sense error no hi ha creació i el conegut terror a la pàgina en blanc. Per acabar de quadrar el cercle, part de l'acció s'esdevé al Túnel del Terror del parc d'atraccions del Tibidabo, per on certament han passat i passen actors principiants, i alguns s'hi queden, cosa que pel que conta Oriol deu generar molta frustració.