Elsinor

Cau la nit a la Biblioteca de Catalunya quan el príncep Hamlet es plany per la boda de la mare amb el seu oncle; encara el cos del seu pare no és fred i Dinamarca celebra acaloradament el drama d'un món desendreçat. Cau la nit dins l'espai, i l'ombra d'un esperit erra sense consol, han arrabassat la vida al pobre rei. Hi haurà venjança a Elsinor.

Broggi s'aproxima al gran clàssic de Shakespeare amb una mirada freda, íntima, on el text sembla planar per damunt de l'emoció amb certs esclats de bellesa imponent que li proporciona l'espai de somni: núvols flotants que discorren al fons i es desplacen lentament emmarcats per la pedra gòtica de l'edifici; un espai obert, despullat i ampli, centrat per una banqueta de fusta; al terra s'hi escampa sorra i uns matolls d'herba resseca que transfiguren un cert paisatge fosc. El mínim d'elements, actors i text. Broggi sempre fa pensar una mica en Peter Brook, que sembla inspirar-lo constantment. De les dues parts, la primera és excel·lent; són dues hores en què quedem atrapats per les situacions creades i els moviments, en què el joc teatral es desplega amb enginy i delicadesa, les escenes se succeeixen produint moments d'una exquisida bellesa. Hi ha humor i també contrast. L'atmosfera és la justa, s'insinua ja la tragèdia més dolorosa.

La segona part decau a bastament i provoca certa desconnexió, hi ha un abús repetitiu dels elements emprats anteriorment, que ja no aporten res. L'opció que Horaci hagi d'explicar el que està succeint és carregosa i cansada. A qui importa Fortimbràs? Però a més hi ha algunes escenes mal resoltes: un cop mort Poloni per Hamlet, resta al bell mig d'escena i, tenint en compte que és el mateix actor que encarna l'esperit del rei mort i que hauria d'aparèixer, naturalment no pot fer-ho; aquest fet il·lògic fa estrany. Tampoc sembla resolta l'escena de la representació que enfarfegada d'italià macarrònic queda forçada (per més homenatge que es vulgui fer a la Commedia dell'Arte), o la caricatura del duel final, excessivament precipitat... Un té la sensació que està tot una mica embastat per sobre, sobrepassat i esgotat ja per l'enorme i difícil tragèdia.

Falten reaccions entre actors i matisos en certs personatges com ara Gestrudis o Claudi, Horaci o Laertes, que són del tot plans i es limiten a dir el text. Hamlet no dubta i fa de la seva bogeria una ninada que li dóna broma però li treu veritat. Un cert desencís en l'acabament per l'expectativa creada al principi. La posada en escena, el text, l'entrega i la passió del grup en fa, però, un espectacle que ningú hauria de deixar perdre.