La permanència de l'obra
De l'obra d'Antoni Tàpies se n'ha dit tot i de tots colors. Però el que cal retenir és que impacta sempre; pot agradar o desagradar la seva textura matèrica, però quan hom la percep s'adona que hi ha quelcom que clama, que emet un discurs sonor o secret però que ofèn, enjoia o deixa perplex. Aquesta obra “informal” és en realitat una obra d'una densitat total, més declarativa que les magnífiques pintures o escultures romàniques o que les belles narracions renaixentistes i, no cal dir-ho, amb igual o major densitat que el que hi pugui haver a les obres del romanticisme del XIX o a les declaracions polítiques o de transcendència espiritual del segle XX.
No és que ell cerqués ser de la manera com es va manifestar; és que posseïa una sensibilitat que li feia percebre en la realitat la dimensió oculta que aquesta sempre té. El que passa és que no sempre la dimensió que plasma Tàpies a través de les seves matèries i objectes és positiva; molt sovint és absolutament negativa respecte d'allò a què sembla que al·ludeixi, sobretot respecte de les coses referides a l'esperit, que és vers on s'orientà progressivament la seva obra. Assajà d'introduir entre nosaltres una visió oriental de les vivències, una visió d'altres cultures molt allunyades de la nostra sensibilitat, que era també la seva. Però en aquest fer seu –i jo en sóc testimoni de primera línia– a Tàpies li agradava mantenir la ambigüitat, l'equívoc, perquè ell tampoc estava segur de res. Si no era llançar acusacions i atacs directes sobre la desviació de la cultura occidental, que emprenia dreceres impròpies de la seva mateixa història d'alliberament.
Molt s'haurà de discutir sobre el missatge de Tàpies, hi haurà exegetes de tot tipus, però el fet és que el seu aparent retraïment de les novetats no significava altra cosa que cridar l'atenció sobre l'error que empreníem com a actitud vital. Haurem de tornar a escriure la història de Tàpies; un gran sensible, un gran estimador, un admirador de la ciència i, sobretot una persona que observava constantment tot el que succeïa al seu entorn en tot els àmbits. La seva biblioteca en seria el testimoni, de la successió de sensibilitats que l'anà constituint. Les seves obres, les respostes adients a les sol·licituds socials de què era objecte. Però per a cada ocasió no tenia una resposta estàndard sinó adequada, adient a la circumstància que motivava que li demanessin una obra o que li'n volguessin comprar una de ja feta.
És per això que en moltes ocasions la seva actitud podia semblar insolidària; però no ho era, era adequada a la intenció del sol·licitant, de l'interessat que cercava posseir una part de la seva capacitat creativa. Al·lusivament només vull recordar la història del mitjó; qui li va encarregar, què desitjava, què esperava d'un artista com ell, i el resultat desproporcionat i altre a aquella intenció diguem-ne social. El mitjó que ara podem veure a la seva fundació no té res a veure amb aquella obra que hauria pogut sorgir en el seu moment i que avui admiraríem a la sala oval del MNAC.
Tàpies no era un artista còmode, ni pel seu concepte de l'art, ni per les matèries que emprava, ni per les solucions que aportava. Tot resultava sempre d'una altra manera; era perquè ell mateix, a part del gargot o de l'empastifada gestual –perfectes respostes adequades al que el preocupava–, el que sentia anava sempre més enllà de la immediatesa. Si no era que aquesta immediatesa fos la de la quotidianitat, que, aleshores sí, Tàpies sabia què havia de fer i de dir.
Anant pel món ens trobarem Tàpies a molts indrets: uns de “naturals”, altres fets per la seva mà. Això era una mica el que ell cercava, que el que fa la naturalesa és ja l'expressió de la realitat humana mateixa. És en aquest sentit que, potser, volia ser una mica regressiu, tirar endarrere perquè descobria que les accions humanes actuals eren ja, per elles mateixes, tramposes i falses. Aquest Tàpies, a part de l'especulador plàstic i del combatent polític que sempre fou, és el que marcà la profunditat i dimensió de la seva obra. Tornem-lo a mirar i pensem què hi ha dins seu que tant ens atrau i tant ens emprenya. Jo afegiria que qui no tingui aquesta ambigüitat en la percepció de la seva obra és que és un fals i només vol servir-se'n perquè socialment, per ara, és rendible.
