El gran artista i pensador

Antoni Tàpies es va passar tota la vida buscant el “quadre ideal”. No, no buscava la perfecció. Buscava “la visió profunda de la realitat”. Ahir, pels volts de les sis de la tarda, Tàpies es va rendir a aquest duel artístic tan intens i dolorós, diluït en la seva lluita vital. Inconformista i incansable, va crear fins als seus últims dies, al seu paradís silenciós del Montseny, tot i que ja molt afeblit, sense sentir-hi ni veure-hi, però lúcid al màxim.

Art i vida eren la mateixa cosa en ell, l'artista català amb més reputació internacional. Al costat de la seva inseparable Teresa, la seva dona i alter ego, en la intimitat del seu domicili del carrer Saragossa, moria als 88 anys el creador que, còmplice de la matèria i l'esperit, les seves dues crosses, va erigir una obra cabdal en la història de l'art del segle XX. Tàpies, l'últim gran artista català del segle XX, deixa un buit comparable al que va deixar Miró un dia de Nadal de fa gairebé 30 anys. Un dia de fred, com el d'ahir. El seu admirat Miró, que ja va endevinar en ell l'explosió de geni que només es desferma cada cert temps, però que quan ho fa és abassegadora. Un geni “autènticament barceloní amb irradiació universal”. Sens dubte.

A Tàpies l'art no el va agafar de sorpresa, sinó a la inversa. Anava per advocat, perquè era fill d'advocat, però va abandonar els estudis de dret quan ja tenia molt clar que volia ser artista. Ho tenia força clar des que als anys trenta, amb poc més de deu anys, va fullejar embadalit un reportatge d'art modern internacional en una revista. Més tard, quan va fer els 18, la tuberculosi es va acarnissar amb el seu cos. Va témer tant la mort que, per sempre més, la va convertir en matèria artística i de pensament. Mort, malaltia, soledat... Reclòs al sanatori de Puig d'Olena, va superar el temps perdut copiant Van Gogh i Picasso, escoltant música i llegint, llegint com un boig. Es pot dir que allà va néixer el Tàpies artista. El Tàpies neguitós pel destí de l'home.

La seva infantesa va ser clau per bregar-lo en una espiritualitat que Tàpies va fer entrar en la dimensió de les cultures orientals, sobretot en el budisme zen, insatisfet tant de l'anticlericalisme radical del seu pare com del catolicisme ortodox de la seva mare. Va ser un autodidacta total, i el 1946 ja tenia el seu primer estudi. Només van haver de passar dos anys perquè el jove Tàpies, corprès per la ruptura de l'avantguarda artística catalana després de la guerra, liderés el moviment de Dau al Set. El primer Tàpies va ser surrealista, un surrealista tocat per una màgia intrèpida, però el cuc al·lucinatori li va durar poc. Tàpies va començar la dècada dels cinquanta a París, es va apartar de Dau al Set, fins al punt de renegar dels seus principis, i es va transformar en una fera informalista.

Aquí, amb Tàpies i l'informalisme, va començar un art que, avui a Catalunya, és ja tot un clàssic. I ell el seu principal exponent. Aliat amb materials no artístics, pobres i deixats, i amb colors austers, grisos i marrons connectats amb la seva interioritat, Tàpies va començar a definir una carrera artística que aviat va agafar embranzida. El 1950 era seleccionat per representar l'Estat espanyol a la Biennal de Venècia. També als cinquanta la seva obra començaria a ser coneguda als Estats Units, gràcies al bon ull de la marxant Martha Jackson. El crític d'art francès Michel Tapié també quedaria impactat pel seu talent. I als seixanta ja començaria a ser molt difícil discutir la seva vàlua.

La dels setanta va ser la dècada en què va emergir amb més força el seu compromís polític, aquell Tàpies catalanista i enemic del règim franquista que fereix les seves obres amb paraules i signes que són com llances enverinades. Als vuitanta se succeeixen les exposicions i els reconeixements. I als noranta culmina un dels seus projectes més anhelats, la seva fundació, que obre a l'antiga editorial Montaner i Simón. Allà refugia el seu llegat, i alhora li serveix per defensar les noves tendències de l'art. Com féu Miró a Montjuïc.

A la Fundació Tàpies és on, tothom que ho vulgui, podrà acomiadar-se avui i demà de l'artista. Hi haurà jornada de portes obertes (avui de tres a nou, i demà de nou a nou) i un llibre de condol per evocar-lo amb lletres i gargots. També se li està preparant un gran homenatge. Per desig de la família, la cerimònia de comiat se celebrarà en la més estricta intimitat.