Defensa contra els llops

Moltes seran les companyies de teatre que patiran per passar un altre any de la crisi. Hi ha desconcert general en comprovar que no paren de reduir-se el nombre de partides municipals de les campanyes escolars, com les que els ajuntaments concedeixen a la fundacions locals de Xarxa i Rialles. Però, si més no, les companyies que batallen dins de la Llotja de la Mostra d'Igualada (que acaba avui) responen a aquesta incertesa atacant. La situació no pot empitjorar gaire més; les gires cauen i només aguanten amb una certa dignitat les temporades estables als teatres de Barcelona. Com a Le miroir aux fourmis (‘El mirall de les formigues'), el monstre acaba sucumbit per un cop de vent. Els llops cauran. Les companyies de públic familiar, molt resistents a les inclemències, hauran de congelar els projectes més ambiciosos (o trobar, avui, la difícil complicitat de productors) per a pròximes primaveres.

Probablement, les peces que més faran parlar aquest any, novament, són les que qüestionen la correcció política per a la canalla. En la inauguració Les Trois Clés presentava els nens soldats. Microcosmos adapta un text alemany a La guerra d'A. Soler amb el qual situa una actriu (en el paper de mestra) a dins d'una classe d'institut per fer-los callar i explicar-los que ella no és la culpable del suïcidi del seu company. Un encert tant per la consistència com per la proposta, gens convencional i absolutament econòmica quant a necessitats tècniques. També la lectura de la companyia L'Aviador del premi Guillem d'Efak 2011 (Límits, De Marta Solé Bonay) planteja, en clau mig cinematogràfica una acció dura: una menor denuncia un company per agressió sexual. Molts watts de música trash, droga, sexe i enfrontament mare-filla fins al límit. Ahir per cert, es va fer públic el nou premi Guillem d'Efak, aparentment més suau: La rateta que escombrava l'escaleta, de Xavier González-Costa. Ara, Xarxa de les Illes Balears promou un concurs entre les companyies per finançar fins a un 70% de la producció.

Joan Baixas, com ja va presentar al Radicals Lliure del 2008 (Brindis per Zoé), insisteix en la relació entre l'escena i la música i la pintura. El seu treball es converteix en una pintura dinàmica, de construcció i desconstrucció, una mena d'ombres xineses que ara ratlla en positiu, ara en negatiu. La música pintada és màgica i Baixas surt, després de cada peça com si fos el líder de la banda de rock abans d'atacar el següent tema. Ho fa delicat, buscant l'atenció de la canalla i la picada d'ullet als pares. Com a Le miroir aux fourmis no compta tant el que es narra com el que evoca. Alguns dels artistes d'aquesta companyia ahir passejaven pel carrer divertits amb la improvisació clownesca de Pere Hosta a Postal Express: genial. La Mostra d'Igualada, aquest any, és un clam a la resistència. Com a exemple, un grafit del costat de l'Ateneu: “Fartes ‘d'anar tirant', ho tirem tot”. Contundència en positiu.