Cantant sota la dutxa

Ensenyaré les cartes d'entrada: pel que fa a cabaret circense, m'interessen més els llenguatges renovadors de Martyn Jacques (The Tiger Lillies) o dels germans Forman (La Baraque Dromesko) que no pas les estètiques de patrons clàssics. Al meu criteri, Soap (Sabó) s'inscriu en la segona línia. Amb un punt d'erotisme a estones afectat, Markus Pabst i Maximilian Rambaek han construït un entreteniment escènic enfilant una successió de quadres amb els fils conductors de la soprano Patricia Holtzmann i l'eficaç pallassa Marie-Andrée Lemaire. La dramatúrgia peca d'algunes escenes sense gaire solta –com la dels gargarismes–, no sempre resol bé les entrades i sortides de personatges i, malgrat l'explícit distanciament irònic, té rampells innecessàriament xarons, el leitmotiv de l'artefacte és María Isabel, la canción del verano amb què el trio sevillà Los Payos es va fer d'or el 1969).

Dit tot això, el nas em diu que Soap agradarà a Barcelona. Els números de circ són tècnicament potents i visualment atractius (no casualment han passat per circs com el Ringling, l'Estatal de Moscou, el Soleil l'Éloize, el Big Apple Circus o el suís Monti). Atenció a la convincent antipodista Ludmila Nikolaeva, el sobri equilibrista Fernando Dudka, la gràcia escènica del malabarista de rebot Adem Endris, l'explosiva Viktoria Grimmy –un subjugador cos de contorsionista fent acrobàcia a les teles– o les impol·lutes acrobàcies a les cingles de Michael Lanphear –que haurien de ser el pinyol final de l'espectacle. Un dels petits grans moments és el número de titelles executat amb els peus nus, i un de molt sorprenent és la variant de l'entrada de pallassos L'aigua, servida sobre la delicada versió musical de Teresa. Algú hauria d'explicar als directors de Soap què diu la lletra d'aquesta cançó d'Ovidi Montllor. Potser es quedarien de pasta de moniato (o no). Ja ho he dit: Soap trobarà públic a Barcelona. Molt.