Cavalls troians

Les tragèdies gregues són massa èpiques. Si ho deixen de ser, perden el seu batec original. Si mantenen aquest to, disparen tan amunt que als pobres espectadors mortals els deixa bastant freds. Aquest Juicio a una zorra malda per l'equilibri però amb resultat irregular. La dramatúrgia de Miguel del Arco juga amb intel·ligència el paper d'una Helena de Troia que reivindica la seva veu davant dels que han mentit tot escrivint la història de la guerra de Troia, que és alhora la seva pròpia història. Machi sap desdoblar-se molt bé caient del crit a la sornegueria, a la broma un punt cínica. Del Arco també és hàbil quan troba un paral·lelisme entre el déu Zeus (pare d'Helena que embarassa la mortal Leda convertit en un cigne blanc) i la Verge Maria. L'Helena humana, que clama perquè l'oblidin i pugui deixar de ser eterna, exigeix que els déus estiguin al més lluny possible dels homes. Són bons puntals que aproximen la tragèdia grega a l'Europa catòlica d'avui. Machi recorre a l'ofici i no es guarda res. És generosa en la interpretació, potser un pèl massa expressiva però valenta.

Tot i així, ni bevent grans glopades d'ambrosia (un beuratge que li estalvia el dolor del plor), l'espectacle arriba a impactar al cor del públic. Hi ha alguns ganxos però no són suficients. De manera semblant a Els missatgers no arriben mai de Biel Mesquida (presentada a La Seca fa unes setmanes), la peça roda i interessa quan són les actrius que parlen de les contradiccions dels personatges, però es refreda quan es dóna veu als mites. Del Arco-Machi no són els primers que han topat amb aquests dos cavalls desbocats que estiren a bandes oposades. L'excepció, potser seria F3dra (Sala Beckett, 2011), una dramatúrgia de Marilia Samper que disgregava la història en tres històries paral·leles.