Tendresa coneguda

Tortell Poltrona és un pallasso que genera empatia allà on va. Només se'l nota esquerp quan parla amb els regidors de Via Pública de torn que posen pegues a la instal·lació de pistes del circ. Poltrona és la veu divertida desinhibida, que diu allò que molts no s'atreveixen a dir. Parapetat sota el seu nas, exerceix el paper totèmic de cantar les quaranta. Amb una tendresa coneguda i un cant a la rebel·lió sincer i conseqüent. Reconforta i compromet, alhora.

Poltrona se situa als peus d'una escola que l'ha de dur al Cel. S'estranya que el viatge més impactant, del qual mai ningú ha tornat, es faci sense maletes, sense previsió de res. I que la data ja estigui marcada, de sèrie. Certament, és un petit desengany. Ell diu d'estar content, molt content. És un mantra que es repeteix per no esborrar-se el somriure de la cara i, sobretot, del cor. En aquesta última parada, Tortell Poltrona fa d'amfitrió espontani a un nouvingut, tot recomanant-li que es rebel·li i que s'indigni tant com sàpiga per ajudar que el món segueixi rodant per les lleis de la natura i que la humanitat baixi un graó el seu orgull. Ell se'n va, ho diu i ho repeteix. Ho fa alleujat amb la seva pila de nassos d'emergència per garantir la fi dels mals rotllos. A l'escena, de seguida, teixeix complicitat amb el públic. Són espectadors que han nascut i crescut amb ell. Se saben el gag de la puça i els acudits, i esperen el seu crit“Que bèixxtia!”. Té el públic guanyat d'entrada. Aconsegueix picar la consciènciadurant la peça i que, al final, hi hagi una mena de compromís global per millorar comportaments. S'entrega tendre com un nen, tot i el seu extremisme de gestos i maquillatge desorbitat. És el seu trumfo i, expert, no l'amaga.