Una comèdia afinada

El món de la parella, de la necessitat de sentir-se estimat íntimament, és un dels pous més fructífers de la dramatúrgia. En la recuperació del musical T'estimo... es permet fer un viatge en el temps i comprovar de què es reia fa una quinzena d'anys a partir de partitures musicals. La vis còmica dels quatre actors (generosos, àgils, còmplices amb els dos músics que no acaben de fer un pas més a l'escena) supera l'exigència musical de la partitura. És, això sí, una comèdia afinadament cínica. Sap riure's del patetisme en què tothom ha sucumbit alguna vegada.

Les escenes, ben acompanyades per una pintura quasi onírica, d'aquarel·la, de Paula Bonet, són apunts al natural. Amb quatre puntades es traça un vestit. Els actors, per la seva habilitat i versatilitat, esdevenen personatges ridículs en el que pot ser un moment crucial de la seva vida. L'acció és trepidant i, com en una proposta de càpsules, una escena amb la qual un es pot identificar menys, de seguida n'arriba una altra que riu de nafres conegudes. Ho fa sense insultar ni denigrar els personatges. Els aporta un insòlit punt d'honor. L'amor és atrevir-se a sortir dels paràmetres establerts i ser correspost.

Desgraciadament, hi ha algunes escenes que, tot i el lífting del llibret (a càrrec d'Anna Ullibarri i Roser Batalla), denoten el pas del temps: les llistes de noces són antiquades. Però la comèdia supera aquestes caigudes en el temps (no és per res una obra que busca el realisme) i afronta, amb valentia i bon rotllo alhora, aquest almanac de situacions quotidianes que van des de la felicitat absoluta fins al desengany catastròfic més ridícul.