Reveladors abrics d'oblits

Intel·ligent i emocional peça, la d'Helena Tornero a la Sala Petita. Perquè toca el punt feble del procés de desmemòria històrica més recent (oblidant tot allò que va de la Segona República a l'arribada de la democràcia) i ho fa amb una estructura dinàmica, absorbent, un trencaclosques que acaba amb el primer motor de l'obra: parlar sobre la mirada d'una foto de l'avi, ben guarnit, però amb un cos que ha patit guerra, presó i servei militar forçós. I els abrics? Tapen les vergonyes del passat, sigui per haver patit injustícia, sigui per haver-se beneficiat d'aquests crims.

Els personatges s'expliquen, entretallats (com ho és la història), i revelen les diferents actituds. Hi ha ventall ampli: des dels fills de l'exili que escupen odi fins als dissortats que proven de refer la vida que els ha escapçat la dictadura, però també els que es reconeixen còmplices franquistes, potser involuntaris, que proven de dignificar el seu present, amagant o restituint (ni que sigui simbòlicament).

L'obra coral sap entrellaçar les escenes de dolor i ràbia (com quan es relata una detenció i execució o es deixa la víctima expressar-se lliurement davant d'un bust), de cinisme (reproduint parts de l'estudi del 1939 que diagnostica el marxisme com una malaltia contagiosa) i, fins i tot, les d'un humor lleuger (com en l'escena de la placa que vol recordar i restituir la memòria dels desposseïts pel franquisme). El treball sintonitza amb La nostra classe (Teatre Lliure, 2011) –en aquella ocasió, la placa és un eufemisme vergonyant– i l'actual L'onada (Teatre Lliure, 2013). De fet, es revela com un bon avançament al Barcelona de Pere Riera,a la Sala Gran. El treball de Tornero, tot i patir la sotragada per ser peça del T6 en la retallada al TNC, narra amb veu femenina i singular les vergonyes pròpies. Tot i que hi hagi algun passatge que sembla reiteratiu (no ho és en realitat), l'obra és d'una valentia que cal felicitar. I, a sobre, té una factura d'interpretació impecable.