Nats Nus explora en un racó màgic

Claudia Moreso, coreògrafa de Nats Nus Dansa, confessa que va topar amb Jimmy Liao (Taiwan, 1958) fa uns tres anys mentre voltava despreocupadament per un FNAC. La seducció va ser instantània i no té aturador. Ara, la coreògrafa signa Mons (quan tanco els ulls), un treball que parteix dels dibuixos de Liao i que ha pogut comptar amb la implicació d'alumnes d'escoles de Barcelona. L'obra, que es va estrenar la setmana passada, encara té pendents dos caps de setmana, a més de sessions entre setmana per a les escoles. És una coproducció del Mercat de les Flors.

Mons és una peça poètica sense una història lineal. Sí que s'hi respira un univers, una voluntat de mostrar exemples des d'on una persona (tingui l'edat que tingui) pot construir defenses a la seva soledat. El repte és mostrar les transicions del moment dolorós al salt a l'alliberament creatiu.

L'obra, recomanada per a nens a partir de sis anys, demana que el públic s'hi pugui expressar sense la disciplina escolar del silenci. Moreso és una defensora que la canalla comenti, rigui, s'expressi sonorament, sempre que estigui vivint la peça que s'interpreta. Lamenta que la rectitud escolar limiti l'experiència que pot dur aquest espectacle (com altres anteriors que han creat amb Nats Nus). La companyia habitualment també treballa a les escoles amb el material que han elaborat dels espectacles. El Mercat va proposar un exercici a la inversa: que la companyia trobés material amb el qual construir l'espectacle en els tallers de dansa. Durant prop d'un any, han treballat amb els mestres de les escoles Pau Casals-Gràcia, Sagrada Família de Gràcia, Bàrkeno i Lluís Vives perquè els alumnes, alhora que practicaven i improvisaven diferents quadres en l'hora setmanal de gimnàstica, també fessin treballs a plàstica, o a literatura, els dos mètodes amb què Liao s'expressa per evocar els passatges del seu món interior. Els resultats han estat superiors al que s'imaginaven. Perquè, ara, el públic se sent molt més identificat amb l'acció de l'escena. Un nen va confessar en el debat de després de l'espectacle que “jo no tinc aquest racó intern”. També emociona a la dramaturga Beth Escudé la sorpresa que la canalla vagi escrivint en veu alta, espontàniament, el cal·ligrama que s'exposa al muntatge. Els dies anteriors de l'estrena, debatia si caldria remarcar el text amagat amb una veu en off que la llegia. La veu dels nens va demostrar que, no només s'entenia sinó que era element de joc participatiu. Escudé aclareix que la mirada de Nats Nus no és un reflex tancat de les il·lustracions d'aquell peça visual, sinó que respon més a la seva digestió «per fer un discurs propi, nou». Ha estat un treball que s'ha fet, paral·lelament en el camp musical, en el de vestuari, el dramatúrgic i el propi de la dansa. La suma és una explosió d'idees divergents que trenca la uniformitat i multiplica la necessitat creativa de cada individu. És una interpretació, a més, que impacta diferent en cada espectador.

Nats Nus convida el conill de Jimmy Liao Soy feliz, no me preocupo. Aquest atorga, als que el reconeixen, la capacitat d'obrir la porta de la imaginació. Quan es creua hi ha qui veu un jardí. Hi ha qui pot volar entre els núvols, o qui somnia marcar un gol més dolç que tota una habitació plena de gominoles. Els de Nats Nus Dansa, experts, ensenyen els privilegis a tots aquelles que siguin valents i vulguin creuar el marc de la porta. I, per acabar la seva visita al món de l'il·lustrador taiwanès, deixen la porta entreoberta, convidant que tothom, quan vulgui (potser només tancant els ulls), accedeixi al seu somni.