Crítica
teatre
Divertiment d'accent encomanadís
Els personatges d'Els feréstecs no toleren gens bé un estudi en profunditat: són només de dues dimensions, de caricatura exagerada. Així són i així s'han de servir. Lluís Pasqual compta amb un repartiment que, efectivament, s'obra a la pantomima un pèl cridada i que (i aquest és el mèrit principal de la peça, possiblement) aconsegueixen traspassar la seva diversió a la concurrència. Una obra de trama tan senzilla i beneita necessita trobar uns trumfos per justificar la seva posada en escena. Sense poder revelar el secret, el joc de moviments del públic és un enginy que dóna molts bons resultats, sobretot perquè les transicions van folrades dels desplaçaments dels actors ballant i disfrutant d el seu carnaval particular. Pasqual també li dóna un parell de picades d'ullet que ajuden a descobrir parts de la pròpia història. Així, transforma els avars venecians, enemics de la disbauxa i, sobretot, dels canvis a una societat més igualitària, en quatre terratinents catalans, que malviuen per amassar fortuna i no generar dispendi ni, sobretot, cap gest de lleugeresa. El mèrit de Pasqual és trobar les semblances dels quatre feréstecs (els van anomenar així durant la I República) amb el patriarca de Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Si en aquesta segona, la trama regalima drama i un tancament que ofega, en la mirada de Goldoni i Pasqual tot és disbarat, peripècia i desproporció. Com en les bones comèdies de Molière, les dones activen el mecanisme del canvi, des d'una teòrica inferioritat masclista. També els fills són retrats estrafets dels seus pares. I els accents? Una peculiaritat més veneciana, que ja cal aclarir que no és cap recurs gastat, sinó la voluntat de fer-los parlar en dialecte com als personatges de la commediadell'art, just quan Goldoni bregava perquè caiguessin les màscares.