Oxigen i molta teca

Màrius Serra lluïa ahir, tot cofoi, una samarreta amb una estelada ben original, estampada de roses vermelles. En realitat, la portava sota una camisa que, de tant en tant, es descordava amb una ingenuïtat maliciosa –ta-ta-ta-txan!– com si amagués la malla de Superman. Els escriptors en són una mica, de superherois, la diada de Sant Jordi. N'han de ser, de superherois; si no, malament rai.

La jornada és llarga i pesada, no permet parar ni un instant. Els escriptors signen llibres matí, tarda i nit. Cada hora han de ser en un lloc diferent. Suen la cansalada. I acaben baldats. El mal de canell? Un mite, diuen alguns. Però els peus... ai, els peus! Al final del dia, que pot allargar-se fins a la matinada tot apurant la festa d'una editorial, no tots dormiran de la mateixa manera. Ser o no ser a la llista dels més venuts: vet aquí la qüestió perquè Sant Jordi sigui el dia perfecte per a un escriptor.

És paradoxal que un país tan deprimit culturalment parlant, amb uns nivells de consum cada vegada més enfonsats, segueixi vivint la diada amb tant entusiasme. Tant o més entusiasme que mai. Paradoxal? “Necessari”, m'etziba Sílvia Soler mentre es pren un cafè a la Farga de la Gran Via, on es fa el primer esmorzar de la diada, organitzat pel Grup 62. “Ens hem conjurat per fer un parèntesi. Ens convé a tots oblidar els problemes i pensar en positiu”, exclama Soler, una de les grans triomfadores de la diada.

Al seu costat hi té un debutant, Genís Sinca –a diferència d'ella, ha dormit com una soca i em compara la diada amb una cursa d'ultra trail–, i un veterà, el Superman Màrius Serra, que n'acumula 25 exactes, de Sant Jordis trepidants, i que en sap un niu dels somriures i de les llàgrimes que comporta exposar-se als lectors: “Per Sant Jordi, les expectatives xoquen amb la realitat, a vegades de manera cruel i sagnant, perquè pots veure tot un tòtem de la literatura més sol que la una i l'últim minifenomen de masses amb una cua on hi ha bufetades.” Curioses situacions que ell ahir no va tenir gaire temps d'observar i analitzar. Va estar molt ocupat amb els seus nombrosos seguidors.

Se suposa que els escriptors surten esmorzats de casa abans d'afrontar el dia (quantes calories deuen cremar?), però per si un cas tenen alternatives, i amb opcions de sortir a la foto. Si el del Grup 62 és en petit comitè, el de l'hotel Regina, tot un clàssic, és l'amo i senyor dels esmorzars. Sant Jordi es viu amb entusiasme i amb golafreria. Coses de l'ansietat, de l'excitació, els nervis... Endrapa que fa fort. El Regina estava ahir a petar. Hi havia més autors mediàtics que escriptors pròpiament dits, tot s'ha de dir. Una barreja de gents divertida –seria l'últim lloc que triaria Albert Sánchez Piñol per celebrar la diada, si algun dia es decidís a celebrar-la, és clar. I amb un Amin Maalouf emocionat proclamant: “A tot el món s'hauria de fer aquesta festa. Quina atmosfera!”

Albert Espinosa, un dels superherois de la diada, va arribar tard, intuïm que expressament per no haver-se de fer la foto de família de tots els escriptors. Res d'esquerp, estava simpàtic i feliç com una canalla amb el seu nou casc de moto personalitzat, que du el seu número preferit; oh, sí, el 23: “Al casino també m'ha portat sort”, va revelar.

Espinosa assegurava ja de bon matí que havia somiat que es viuria el millor Sant Jordi dels últims deu anys. Frisava per signar: “M'encanten els desconeguts.” No semblava importar-li gaire el rànquing de vendes, que al final del dia no va liderar per culpa de Sánchez Piñol: “Ja ho vaig ser un any, el primer. Avui només vull passar-ho bé.” I ell –que va arrossegar gentades fins al límit que es van posar cordons de seguretat–, per qui faria cua per aconseguir una signatura? “Per Stephen King.”

Un altre gat vell, Ferran Torrent, s'ho prenia amb calma i amb una mica de frivolitat deixant-se fotografiar al costat de la monja sor Lucía Caram, la nota exòtica del Regina. “Només em fa patir la calor.” I si li demanen una dedicatòria surrealista? “Em fan un favor si em diuen què hi he de posar, sigui el que sigui. Si no, la meva fórmula consisteix a anar alternant tres o quatre frases.”

Martí Gironell estava a punt per a un nou bany de masses: “És un dia acollonant, em ve la gent amb tots els llibres que he publicat!” I Agustí Pons deia veritats com temples: “És clar que s'haurien de vendre més llibres durant tot l'any. Però gaudim de Sant Jordi, és una festa bastant insòlita i els catalans acostumem a no valorar les coses que ens surten bé. Que es vendran més els mediàtics? Això no importa, que venguin, que venguin. I, si pot ser, en català.”

El dinar és l'altre moment en què sembla que els escriptors descansen. Només ho sembla. Núvols de periodistes i fans camuflats no deixen d'atabalar-los. Al de Random House Mondadori, que es va fer a l'hotel Mandarín, tothom esperava impacient l'arribada d'Espinosa. “Està esgotat, necessita reposar.” Al del Grup 62, a l'hotel Condes de Barcelona, Jaume Cabré expressava així l'estranya sensació d'alegria d'aquest Sant Jordi: “És com si no hi hagués crisi! Una bombolla d'oxigen, sens dubte.”

Avui, però, tot tornarà a ser com era.