Per a molts, Guillem d'Efak és el bruixot. Li ho diuen, literalment, perquè té màgia, perquè té i vincula una màgia. Al bruixot, “més de mig manacorí / i fill d'en Toni Cremat”, no se l'identifica just amb un cantant, un poeta o un dramaturg. El bruixot és una figura popular, la presència d'un home que no se n'ha anat; un home que, com diu Blai Bonet, viu, és allí, il·lumina el seu país. Ara com ara aquesta presència no pot ser d'altra manera: a les llibreries no hi ha llibres del bruixot, i el poeta d'Efak no fa part ni de les embafades patumeres dels governs autonòmics ni dels festivals endogàmics de la poesia actual. Les cançons del bruixot no sonen enlloc, si no és que algú les versiona, i les obres de teatre no s'estrenen als teatres de les ciutats. Sí, Guillem d'Efak també ens recorda que som una cultura colonitzada fins darrere la paret que hi ha a l'enfront. Feu l'intent de posar-vos al Portal de l'Àngel com si fóssiu voluntaris d'ONG, i amb una pregunta planera comptau qui coneix Bertín Osborne o Lola Flores i qui coneix el bruixot.

Guillem d'Efak va ser el primer negre català de la nostra tradició moderna, en un temps en què els negres venien d'Àfrica –i el rei negre, d'Orient–, i cuinaven els blancs amb foc de llenya en una gran caldera. Quan l'any 1965 va aparèixer a la casa Concèntric, segona discogràfica independent catalana, el disc Veu de Mallorca, amb les cançons Adéu, Andreu, Avemaria de Robines —un poema de Llorenç Moyà—, No me sap greu i Balada d'en Jordi Roca, la cançó va veure néixer una veu nova, negra i catalana, i amb accent manacorí. Després, vingueren les versions d'estàndards de blues i jazz (Ol' man river, As time goes by, Fever, September in the rain), amb versions de Folch i Camarasa i del mateix bruixot. I més tard, cançons emblemàtiques com El castell d'iràs i no tornaràs, Cavallet de serp, Cançó de les dones o La cançó de Son Coletes, en què el bruixot demana a Déu que el poble no tingui mai més tirans, i que mai més no hi hagi guerres ni lluites entre germans —i com va afegir més tard: “I que si hi torna a haver guerra, / la guanyem els catalans.”

El bruixot no parla al poble, no torna la cultura al poble, no remet al poble. Guillem d'Efak és el poble, el pelegrí de la cançó: “Mil anys he estat segant blat, / ajupit a poc a poc; / altres mil he estat soldat, / sense soldada ni sou.” En ple franquisme, un dia li van dir si no en tenia prou, de ser negre, que a més havia de cantar en català. “Negret de Guinea, / com una monea / aglapida a jaç.” Però ell no era pas negre, deia, sinó cafè amb llet: son pare havia posat la llet i sa mare, el cafè. “Entre el blanc pur / i el negre estricte / la inquietant / aventura de viure, / la impossible aventura / de fer quadrar una suma.”

Avui fa vint anys que Guillem Hada d'Efak Fullana Marroig va morir a causa d'un càncer d'ossos. Conten que els darrers dies, quan l'anaven a veure, deia: “Jo, que he begut molt i a rompre, si m'hagués mort d'un càncer de fetge, hi estaria conforme. Si hagués estat un càncer de pulmó, tant que he fumat a la vida, hi estaria conforme. I així com he boixat, si hagués mort de la sida, conforme hi estaria. Però un càncer d'ossos… I què he fet, jo, amb els ossos?” Guillem d'Efak va deixar els ossos a la terra i va esdevenir ja per sempre bruixot. Els qui estimam el bruixot, els qui continuam fent el seu país, perquè tenim el somni de fer quadrar la suma de l'aventura de viure, sabem que amb la clau dels somnis tenim la vida oberta. Els amics del bruixot també esperam l'edició de l'obra completa, la reedició de la discografia, l'estrena de les obres de teatre. No ens demaneu per què, però sabem que hi ha un lloc on juguen i riuen els amors que crèiem morts. Des d'aquest lloc, el bruixot ens mira i ens parla, ens diu que al món tan sols hi ha dos dies que fan nosa: ahir i demà. I nosaltres brindam per ell, i el fem present, i li brindam els somnis, perquè amb la clau dels somnis, talment ell, no hem de morir mai: “Poble sense la clau dels somnis / ha de morir a poc a poc”.

*Carles Rebassa dedica actualment a Guillem d'Efak el recital de poesia ‘Guillemada', amb Marcel Pich