Cultura

CRÍTICA

jordi bordes

Combat amb la mort i els prejudicis

C opi i Ocaña és un viatge a un passat molt recent a partir de la fabulació que demana una certa reflexió. L'obra es va estrenar fa una dècada al Tantarantana i ara es reprèn a l'Almeria. D'entrada, cal revisitar Copi i donar a conèixer els petits escàndols d'Ocaña a les Rambles. En això, la peça és magistral perquè dóna una idea de com eren els personatges dins i fora de l'escenari. De fet, Copi voldrà diferenciar molt un estadi de l'altre, mentre que Ocaña prefereix l'espontaneïtat del moment a l'artifici de la representació. El text ja aclareix que aquesta trobada al purgatori és tan fantàstica com forçada. Perquè, en realitat, van morir amb quatre anys de diferència. L'un, el 1984, víctima d'una bengala que li va cremar la disfressa de sol i també tot el cos; i l'altre, víctima de la sida.

El retorn de Copi als escenaris a Barcelona és desigual. Si La torre de la Défense (Lliure 2007) va deixar el públic molt fred (quan hi buscava una provocació constant amb mostres evidents d'excés sexual, drogues, infelicitat), l'experiència de De quan somiava (Atrium, 2013) va interessar molt més. Evidentment, en un espai i amb una proposta molt íntima. Però és que en aquesta segona aventura, Jordi Prat i Coll (que ja havia reivindicat el personatge el 2004, amb Eva Perón al Lliure) li fa fer una volta i l'apropa a l'audiència. Ara, sentint parlar de rates que enamoren, ve al cap The hole, mentre que a De quan somiava era un monòleg a tres veus femenines d'una dona també infeliç que amagava la seva tristesa amb les cançons d'Eurovisió. Però que patia les mateixes al·lucinacions de Copi.

Per acabar, Pasolini com a jutge d'aquest combat de reines en un ring sense descans. El to que defensa (Jaume Madaula tant quan recita text com en les maneres en un tercer pla, assegut al pati de butaques) sona massa artificial, allunyat de tot, per sobre del bé i del mal. I així no genera l'empatia que hauria de despertar un personatge vital, compromès, radical, víctima dels odis dels seus enemics. L'obra, doncs, té moments brillants però li falta un gir que l'arrodoneixi. Són molt perilloses les caigudes de ritme. Potser el Copi i Ocaña fa una dècada tenia prou referències per a molts espectadors del Raval. Però avui, a Gràcia, fa por que no es copsin les semblances (ambigüitat sexual) i les diferències (Ocaña va morir just quan començaven a vendre's bé les seves verges i els seus àngels barrocs, mentre que Copi fugia de la religió) entre aquestes dues ànimes al purgatori. És d'agrair el treball de Guinart i el d'Álvaro, que no es limiten a les caricatures, sinó que hi busquen més matisos a més del de la ploma esbojarrada. Això aporta un to dramàtic necessari.

COPI I OCAÑA
Marc Rosich
Direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Oriol Guinart, Víctor Álvaro, Jaume Madaula
Escenografia: Montse Amenós
Il·luminació: Quico Gutiérrez
Dia i lloc: Divendres 13 de març (fins al 5 d'abril) al Teatre Almeria de Barcelona


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.