Una Ventafocs plena de focs d'artifici

Kenneth Branagh va aparèixer als anys vuitanta com el nou Laurence Olivier de l'escena i el cinema britànic. Va començar essent el rei a Henry V (1989), en una espectacular adaptació de Shakespeare, i va atrevir-se a mostrar la seva vàlua duent a la pantalla una grandiloqüent versió de Hamlet (1997). Resulta curiós veure com la pretesa genialitat i autoria de Branagh s'ha anat eclipsant amb els anys fins al punt que, en els darrers anys, després de fracassar amb un insípid remake de La huella de Mankiewicz, va acabar dirigint una pel·lícula de super-herois, Thor (2011), i una de superespies, JackRyan: Shadow Recruit (2013). El fet de trobar-lo com a director d'una producció absolutament formatejada per la Disney com Cenicienta fa pensar que Branagh ha decidit convertir-se en un artesà disposat a acceptar-ho tot.

Cenicienta és com una versió ensucrada i plena de focs d'artifici del clàssic conte de La Ventafocs. No s'hi apunta cap interpretació seductora sobre com el somni eclipsa la realitat, ni una reflexió sobre la necessitat de trobar falsos paradisos meravellosos, tot acaba resultant excessivament planer. En els seus primers vint minuts, Branagh explica els orígens de la Ventafocs i ens mostra com una jove acomodada anomenada Ella viu dues desgràcies terribles en la seva infantesa amb la mort de la mare i la mort d'un pare que estava constantment de viatge. El to sembla el d'un melodrama propi de l'estudi Walt Disney, que s'accentua en el moment en què va a parar a casa de la madrastra –Cate Blanchett, la millor de la pel·lícula–, que la converteix en una esclava, mentre cuida les seves filles repel·lents.

A partir d'aquest moment, Branagh explica tot allò que s'ha explicat mil vegades. El príncep convoca el ball. La madrastra no deixa anar-hi la Ventafocs. La fada fa un encanteri i converteix una carbassa en una carrossa, la noia enamora el príncep en el ball i quan toquen les dotze fuig i perd la seva sabata de vidre. Aquest relat en el conte original mostra com la miserable barrera de la realitat pot trencar-se per la presència d'un univers forjat des del desig. En el relat de Branagh no hi ha cap punt fosc. Tot es troba embolcallat de focs artificials, mentre el meravellós palau es converteix en un sumptuós espai barroc. El romanticisme que envolta la trobada entre el príncep i la Ventafocs és d'un veritable manual de cursileria. Al final Cenicienta provoca la sensació que estem davant d'una pel·lícula inútil.