Yu va ser un heroi o un inconscient?

Com es pot escriure d'una trama de la qual no es pot conèixer gaire res? Aquest era el repte que es va trobar la dramaturga canadenca Carole Fréchette amb el seu Penso en Yu. Es va obsessionar i només va ser capaç de narrar des de la primera persona del singular: què feia ella mentre succeïa l'atac dels soldats als joves estudiants de Tiananmen? Què li escriuria a l'heroi (?) que va llançar els ous plens de pintura al rostre de Mao? A partir del seu retrat (si no veritable, sí que creïble: el pòster de Mao va passar de presidir menjadors de pisos d'estudiants de la transició a ser un element símbol de la repressió cultural) es comprova com la realitat no és no és només del color que un la veu. Que té molts prismes i que cal estar atents a les altres mirades. El treball de Fina Rius és molt generós, de desgast. Pep Ferrer repeteix el paper antagonista d'Afterplay (un preciós muntatge, també dirigit per Imma Colomer, sobre una dramatúrgia de Brian Friel inspirat en personatges perdedors de Txèkhov), ara amb un aire de tolerància enigmàtica i l'ombra d'un fill deficient en una residència. Finalment, Mar Ulldemolins és una desperta i animosa xinesa estudiant de francès. Un bon contrapunt que esclata, sobretot al final. Ella es revela com una entusiasta de la llibertat d'expressió, sempre des de la tolerància però que, en canvi, té clar que a la Xina hi ha accions que no són gens recomanables.

Què es pot dir al company que va llançar ous carregats de pintura al rostre de Mao? Com s'hi pot solidaritzar després dels seus 17 anys de presó? Amb quina determinació van fer una acció que podia comprometre els milers d'estudiants que mantenien la seva resistència pacífica? Al final, el que compta és la confiança que es genera entre els desconeguts en un pis a mig muntar del Quebec. Una sopa segella més amistat i confiança que cap acte de rebel·lió. Lamentablement, la fragmentació de la dramatúrgia, mostrada embastada, sense arrodonir els trajectes dels personatges, carrega i fa poc atractiu el muntatge tot i que manté el misteri del cas d'aquells tres nois empresonats i el vincula amb el còmode oblit occidental.