crítica de teatre / alaska i altres deserts

Incitació a l'exploració

És quan es presencien actuacions com la de Cristina Cervià a Alaska i altres deserts que hom se n'adona de com n'és de complexa la feina de l'intèrpret. Del bon intèrpret, vull dir. Cervià ha actuat en diverses de les darreres produccions de La Planeta –Lúcid i Bondat–, que una vegada més l'encerta i evidencia a ulls vista un creixement meravellós i indubtable com a actriu. En la primera peça del muntatge que dirigeix Xicu Masó –el formen tres textos–, Cervià interpreta Deborah, una dona de 45 anys que, a causa d'una malaltia anomenada encefalitis letàrgica, un bon dia, quan encara era una adolescent, es va «aturar». Assistim expectants al seu «despertar» gràcies a la droga experimental L-Dopa, transcorreguts 29 anys. El seu discurs és confús, barreja records, fets que van succeir, fets producte de la seva imaginació, fets que, tot i estar aparentment absent, potser ha pogut copsar des del llit estant per converses que s'han desenvolupat al seu voltant. Qui ho sap! En poc més de mitja hora, Deborah ha d'acarar-se a la realitat i assimilar la informació que el doctor Hornby, un Carles Martínez un pèl massa àton en aquesta peça, mira d'administrar amb delicadesa. La clau de tot, a part d'un text breu i precís però extraordinàriament dens de contingut, és la interpretació de Cervià, que, extraordinàriament valenta, arrisca molt en la construcció d'un personatge complex, perquè la seva actuació permet al públic resseguir l'evolució interior de la dona, però també incorpora, mitjançant un minuciós treball de cos, les seqüeles físiques que es poden derivar de la malaltia i del llarg període letàrgic –«una mena d'Alaska», com l'anomena Hornby en una frase que dóna títol a la peça–, com ara espasmes musculars, dificultats per fixar la vista i problemes en l'articulació de sons o en la respiració. Aquest recurs requereix molta mesura i una capacitat de concentració suprema. Cervià supera el repte fins a emocionar i corprendre. El text, magnífic, transcendeix la història en si per fer una reflexió potent sobre la memòria, sobre la capacitat selectiva d'aquesta: en tornar a l'estat letàrgic, Deborah fa una enumeració de tot allò que ha retingut, desestimant allò que fa mal o alterant-ho, com la mort de la mare o el fet que la vida conjugal de Hornby amb la Pauline, germana de Deborah, s'hagi vist profundament afectada per la dedicació d'ell a la pacient.

L'insòlit programa del muntatge –no s'acostumen a presentar peces breus en aquest país– inclou dues peces més, Victoria Station i Nit. Totes dues tenen en comú que, una vegada més transcendint l'anècdota, versen sobre la solitud i la manera de relacionar-se amb l'altre, dominada pel temor. En la primera, hi ha un taxista –David Planas– al qual hom no sap exactament què li ha passat, que sembla estar en estat de xoc o amnèsic, però és evident que no està gaire content amb la seva vida i únicament està pendent de la noia que s'ha adormit al seient del darrere del taxi, de la qual s'ha enamorat. Es troba aparcat a un lloc indeterminat de la ciutat i de la seva mateixa consciència. El taxista manté una conversa impossible i hilarant amb l'encarregat de la centraleta de l'empresa –Carles Martínez–, fins que aconsegueix que aquest es replantegi la seva vida. Hi ha en aquesta història, com en les altres, aquella frase, aquell cop de timó en què Pinter canvia el sentit de l'escena fins al patetisme i és capaç de glaçar el somriure als llavis del públic. Com en la darrera peça Nit, molt breu, a càrrec de Carles Martínez i Míriam Alamany, esplèndids, en què Pinter, en 7 minuts escassos, fa una radiografia demolidora de la parella. A Nit, aquesta parella mira de recordar, sense posar-se d'acord, com va transcórrer la seva primera trobada.

En definitiva, amb una escenografia que fa servei al muntatge, ben trobada, així com la il·luminació, amb una interpretació disciplinada i una brillant direcció, minuciosa i molt atenta als detalls, se'ns presenta una galeria de personatges poc explícits que ofereixen al públic un ampli marge per a l'exploració dels seus nostres deserts. Anirà al Tantarantana i, a la primavera, tornarà a La Planeta, agent ja fonamental en el teatre gironí.

Autor: Harold Pinter. Direcció: Xicu Masó. Interpretació: Cristina Cervià, Carles Martínez, David Planas i Míriam Alamany. Lloc i dia: Sala La Planeta, 2 d'octubre del 2009.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
guardó

Gemma Lienas rep el Premi Cedro per la defensa dels drets d’autor

madrid
cinema

BCN Film Fest premia ‘El destino de Maya’

barcelona
Cultura

Mor Helen Vendler, crítica de gran influència

TEATRE

El Maldà canta Pau Riba i Malvido interpel·lant els joves

BARCELONA

Mario, Llull i el manuscrit Voynich

Liliana Torres
Directora de cinema

“Les mamíferes no tenim l’instint de ser mares”

Barcelona
Crítica

Les tres vides d’una cantant llegendària

ARTS EN VIU

Una funambulista creuarà la plaça Margarida Xirgu per inaugurar el Circ d’Ara Mateix

BARCELONA

Cines que no són ‘només un cinema’

Barcelona