Un estiu revolucionari
Dylan s'electrifica amb ‘Like a rolling stone', els Stones canten ‘Satisfaction' i els Beatles coneixen Elvis. Cap estiu ha estat per al rock tan icònic com el del 1965
Les fites van ser tan nombroses que es podrien commemorar efemèrides diàriament
Fa mig segle de la dècada dels seixanta. Les fites musicals d'aquell període van ser tan nombroses que es poden commemorar efemèrides diàriament. No obstant això, hi ha un any, el 1965, concretament l'estiu, que indubtablement serveix d'inflexió per a la revolució –musical, cultural, social, estètica– d'aquella era, tal com es pot concloure si fem un repàs dels discos i cançons que es van publicar.
Impressiona, d'entrada, comprovar com artistes del nivell de Bob Dylan, Beatles, Rolling Stones, Byrds o Beach Boys eren capaços de publicar dos i fins i tot tres àlbums –i quins àlbums!– en un mateix any. Diumenge, per exemple, se celebra el cinquantenari del Highway 61 revisited de Bob Dylan, el disc del fundacional
Like a rolling stone, editat en format single quaranta dies abans. Dylan –que aquell estiu, en el Festival de Newport, abraçava la guitarra elèctrica en un dels concerts més controvertits de la història–, feia només cinc mesos que havia tret Bringing all back home, amb un bon grapat, també, d'himnes eterns: Subterranean homesick blues, Maggie's farm, It's all over now, baby blue...
Els Beatles, el 1965, l'any en què van actuar a Barcelona, també van estar distrets. A l'agost publicaven Help! i, al desembre, Rubber soul, encetant d'aquesta manera una competició transatlàntica d'avantguarda pop amb els Beach Boys dels germans Wilson, que amb tres LP en vuit mesos –Today!, Summer days (and summer nights) i Party!– començaven a preparar el terreny per al que esdevindria– a inicis del 1966– el genial Pet sounds. Lennon i McCartney, a banda d'escriure cançons com Yesterday o Michelle, també van tenir temps l'estiu del 1965 d'omplir el Shea Stadium de Nova York en un altre concert de llegenda i –demà farà 50 anys– encaixar les mans d'Elvis Presley en una trobada tan històrica com enigmàtica i accidentada.
No van ser els únics, però, a remoure el món des d'Anglaterra. Els Stones, també a l'estiu, publicaven ni més ni menys que (I can't get no) Satisfaction i The Who, a l'octubre, prometien amb My generation dinyar-la abans d'envellir. Dos discos seminals de The Kinks, també: Kinda Kinks i Kontroversy.
Del 1965, finalment, també cal subratllar la publicació de l'obra fundacional del folk-rock (el Mr.Tambourine Man dels Byrds, que aquell any també van treure Turn, turn, turn) i treballs circumscrits a altres estils però igualment definidors d'una dècada, com A love supreme (John Coltrane), Otis Blue (Otis Redding), Orange Blossom Special (Johnny Cash) i The Astrud Gilberto Album, així com singles revolucionaris de James Brown, Supremes i Curtis Mayfield.
