Vibracions positives a Tàrrega

Temps era temps que, a Tàrrega, no es trobaven actors entre el públic. Les companyies anaven a vendre, a actuar al carrer i a vendre a la llotja, i no se'n trobaven (amb família o sense) com a simples espectadors de carrer. Enguany aquesta tendència ha fet un tomb notable, extrem que indica que la Fira Tàrrega ha recuperat el pols i l'interès de les joves companyies per conèixer dramatúrgies noves gràcies a l'impuls que la mateixa fira ha fet amb els tallers de creació. Bona part dels espectacles revelació vénen d'aquesta fornada. Pel que fa a xifres, es compten fins a 13.000 les entrades venudes, un 5% més que l'any passat. Un 20% les compren anticipadament per assegurar-se que no es queden sense.

Treballs com els de A.U.R.A. dels joves Abast Elàstics, amb una frescor i desinhibició que pot evocar el Guillem Albà de Marabunta però en clau zen, i maillots, del tipus Eva Nasarre, marquen nous camins per a la comèdia espiritual, en què es podria afegir el nou treball de Marga Socias i la seva particular agència de viatges Hole & Corner. Carla Rovira desplega una revolució en el teatre familiar en incorporar el teatre del dolor de Liddell en l'escena. Ho fa amb responsabilitat i obté una participació de nois espontània insòlita.Caldrà seguir treballant-hi perquè els joves, sorprenentment, hi responen bé, amb el codi i el to adequat.

Íntims consolida el seu èxit d'El lloc amb un Wasted que no es trigarà a veure arreu. S'ho mereixen. La Ignífuga arrisca i aprèn amb un muntatge que transforma una peça teatral intimista de Maeterlinck (Interior) en una posada en escena més freda que emocional i amb algunes possibles millores. La trapezista Leire Mesa va sorprendre amb un segon argument (la seva preocupació per un cos de dona que es pot transformar en home) que desborda el també ben mesurat sobre la preocupació del cos en el treball, amb l'expedient de regulació d'ocupació de l'empresa Indox pel mig. Per cert, que a la companyia, van pujar al trapezi la metgessa de tàrrega i un regidor de la CUP que ha acabat sent representant del poble, durant el llarg procés de creació. Vaca35 va confirmar les expectatives amb una peça, quasi obligada per a tots els programadors i premsa, de Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido. Hi ha la cuina, altra vegada, com a mitjà per accedir al sentiment familiar del retorn amb els que es troben a faltar. És un ritual que confronta la intimitat de la mort occidental amb la celebració oberta mexicana. Company Chameleon va tornar a Tàrrega amb una dansa un punt hipnòtica, que troba el seu significat en la relació de dos cossos que es mouen, amb instants d'una coreografia àmplia i vistosa i una fisonomia acrobàtica. Una altra de les sorpreses és La gent dels valencians Pérez & Disla Cía. De com el món assembleari pot arribar a ser democràticament inoperant: crítica divertidíssima i demolidora. Pel que fa a La partida, que en parlàvem en la crònica d'ahir, cal admetre que fa una finta en la segona part i destapa la jugada que provoca el gir i la intenció. Pot ser discutible fer-ho sobre un camp de futbol però cal advertir que hi ha intenció i que els recursos donen un joc complet.

La Fira Tàrrega 2015 (35 edició!) també troba espais per a la descompressió, com la instal·lació de l'arquitecte Xavi Bayona, els jocs a base de ferralla i fusta i xarangues que sonen bé i són distretes (és el cas d'Sforzando).

Amatents al públic

La majoria d'espectacles de carrer han buscat l'equilibri entre complicitat amb el públic, voluntat dramatúrgica i forma original. En general, els programadors i el públic n'han sortit satisfets. Hi ha hagut menys gent enguany? Segur que tornar a coincidir amb un 11-S multitudinari a Barcelona els ha perjudicat però la confiança de la marca resta intacta amb molts pares (esplais i la canalla dels Minyons de Terrassa, per exemple) que continuen fent petits batejos de la seva canalla i atrevint-se, puntualment, a fer propostes més extremes, fins i tot.

Tot i així, cal admetre que el Pinocchio de La Baldufa no és tant rodó com aquell seu Príncep feliç (sembla un títol maleït perquè als Roseland musical tampoc va respondre a les expectatives).O que els de Teatro necesario (Piano suite)s'encallen massa en un text ensopit, que no connecta ni amb els mosquetons ni la música fins que no treuen el piano volant. A la sessió d'ahir, encara es mereixia una retallada.