la contra
Sempre pegar l'últim
La literatura perd per punts en un combat conferència que guanya el cop pla dels púgils
Carles Canut seria un àrbitre hàbil dalt d'un ring. Com a boxejador sabria la importància de mantenir la distància, de lluir intel·ligència més que no pas força i ràbia. El seu pes serviria per donar un cop que hauria de ser contundent i incontestable. De knockout. L'actor, que també llueix targeta de presentació com a director de la Fundació Romea, va complir amb un desig amagat: el de convidar a campions de boxa a l'escenari del Romea convertit en ring de boxa (gràcies a l'habilitat d'Animalario i el seu Urtain) i reptar-los a combatre amb la literatura. En un racó, la ploma d'Ignacio Aldecoa trobava imatges poètiques a la brutalitat d'aquest esport malvist en aquest segle XXI de manicura. En l'altre, el pensament i la realitat dels púgils que peguen al ring. La poesia literària va quedar trinxada per les comparacions més col·loquials i consensuades. Simples i planeres. Sempre pegar l'últim.
Els rius de tinta han corregut paral·lels als de sang. Però la tinta és, habitualment, d'un aficionat que imagina, puja al ring intel·lectualment i percep la por, l'odi, la ràbia, la trampa, el dolor. Els músculs de Xavi Moya i Gabriel Campillo i la sang freda de mànager estratega de Francisco Castillejos i Ricardo Sánchez-Atocha van contestar totes i cada una de les metàfores amb la seva veritat. Una realitat, per cert, tan mitificada per la literatura com ignorada per la premsa, els patrocinadors i el món de l'esport, fins al punt que Campillo ha de conservar el títol de semipesant mundial fora de l'Estat espanyol, perquè ningú s'atreveix a contractar-lo.
Hi ha por al ring? No, responen a una sola veu tots quatre. No n'hi pot haver si ets professional. Sí que hi ha respecte pel contrincant i responsabilitat. La por es domina, comenta Campillo. I als ulls dels altres es troba la por? «No, en tot cas inseguretat, dubte de sortir victoriós», raona Sánchez-Atocha. Com s'aguanta el dolor? Xavi Moya aclareix que no s'està preparat per pensar en el dolor durant el combat. Es pot sagnar, veure-hi malament, però el dolor queda apartat per uns cossos preparats per rebre cops que majoritàriament esmorteeixen amb una bona defensa els guants dels contrincants. El dia després, més que mal pels cops rebuts, es percep dolor a les mans que han pegat i cruiximent a tot el cos. És bo l'odi per combatre? Moya té clar que la campana desactiva els seus punys. Cauen com ploms. Perquè la seva boxa respon a uns codis, a unes normes, que li exigeixen tenir una vida sana i ordenada i complir unes normes. Així, després del combat, no hi pot haver rancúnia cap al seu contrincant. Una altra cosa és que hi hagi algú que es deixi perdre per una competitivitat mal entesa.
Els enemics dels boxejadors no són els seus contrincants. Ells són, en tot cas, els seus companys de pena. Els contrincants d'aquest esport són, inexplicablement, des de la Federació de Boxa estatal fins a la premsa esportiva. El futbol es converteix en l'esport a batre. I Moya posa alguns dards en el seu discurs: «Per què no hi ha cap boxejador que mor sobtadament i, en canvi, sí que moren així els futbolistes? I com és que passa ara i no anys enrere?»
Pels boxejadors, l'assalt millor sempre és l'últim. És el definitiu. Dilluns, Canut va reservar el darrer round a la mort. Moya va reaccionar, abans i tot que l'actor formulés cap pregunta. La mort arribarà per tothom, sigui boxejador o oficinista. O actor. Menys misticisme i més cas al realisme. I Rocky? «Ha fet molt mal, no us ho mireu, tot i que jo tinc tota la col·lecció», confessa Moya. Punch directe.
