Cultura

la transformació de la cultura

J. bordes

‘Reinventeatrar-se'

La precarització ha implicat un sacseig en el panorama escènic dolorós però enriquidor

La directora Carlota Subirós comentava fa uns dies en una xerrada sobre El teatre en femení, organitzada pel Club TR3SC i l'associació Recomana a La Seca, que la crisi ha vigoritzat la creació i ha ajudat a generar noves maneres de treballar. Efectivament, l'actor Norbert Martínez comentava en l'estrena de l'aclamat muntatge Llibert, que l'obra s'havia pogut tirar endavant gràcies a la col·laboració de molts companys d'escena que, en una producció normal d'anys enrere, no hauria pogut pagar. I és que, davant de l'aturada de les produccions, actors, directors i altres membres de l'equip artístic van entendre que calia unir-se i construir amb un model diferent al de l'assalariat els projectes que els interessaven, en què algú d'ells hi creia fermament. Així, en aquest reinventar-se (o reinventeatrar-se) sense pretendre-ho, s'ha confirmat el retorn al model de la companyia. Per una altra banda, la reducció dràstica en la partida de Cultura ha implicat que algunes companyies històriques (com ara Vol-Ras però també altres de dansa com Nats Nus, per exemple) hagin desaparegut. O que Cesc Gelabert hagi reduït notablement la seva estructura.

La precarització ha estat una constant i la sortida majoritària ha estat doble: ajuntar-se entre els companys de naufragi cultural del país i buscar el favor del públic. En aquest sentit, les companyies de teatre han tingut més sort perquè la reacció de l'espectador a aquests productes frescos, desinhibits, diu que han estat ben rebuts. No els ha permès la garantia de fer-se rendibles però sí que els permet escalar posicions per a la recuperació de l'acció cultural.

En dansa, el declivi ha estat major. Núria Botellé, presidenta de l'Associació de Companyies de Dansa, lamenta que falti un impuls de la cultura (i específicament de la dansa) a mitjà i llarg termini: els circuïts han desaparegut; no hi ha espai estable privat on es plantegi una programació estable d'una companyia (ja és un èxit que es faci dos caps de setmana seguits). Si, fa una dècada, es va intentar que les companyies fossin residents de teatres municipals (com és el cas de Trànsit de Maria Rovira a Mataró o CobosMika a Palamós), aquest programa depèn dels canvis als ajuntaments, que ho han fet poc estable. Citant els dos casos anteriors, Trànsit va quedar-se amb un deute que el nou consistori no va voler assumir i CobosMika mantenen la presència i l'han ampliada oferint la possibilitat de fer un postgrau i un màster de dansa amb altres coreògrafs, com la pròpia Olga Cobos, que va triomfar per Europa i es va trobar sola en tornar a casa, sense una estructura que l'acollís. Un cas similar seria el Deltebre Dansa de Roberto Olivan. El Graner, La Caldera o Sismògraf són fars que han d'ajudar a generar xarxa. En dansa, Lali Ayguadé o Pere Faura busquen aquesta complicitat del cas teatral.

L'economia, en metàfora biològica, diria que si no hi ha fluid en un cos, aquest es degrada i mor. Però la cultura no es mou en aquests paràmetres. Les extremitats s'han hiperventilat. Per això, avui la programació és molt més dinàmica que la de fa uns anys. Ara, això no implica que sigui sostenible. Tothom intueix que el fil és molt prim, que depèn massa del talent i la dedicació de l'artista per fer-ho viable. I que això té una data de caducitat, d'esgotament. Aquesta debilitat ha permès que nous creadors hagin entrat en sales privades o públiques quan feia un temps era pràcticament inaccessible. Però no ha servit per salvar-los, sinó que és una constatació més d'aquesta precarietat.

El sacseig és constant. A aquest reiventeatrar-se li cal un tranquiteatralitzar-se.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

El MoMA de Nova York acull el cicle ‘Catalan Cinema’s Radical Years, 1968–1978’ presentat per la Filmoteca

Barcelona
Crònica
Lletres

Davant la Revolució Digital

Barcelona

El primer art contra el sistema

barcelona

Marcel Tomàs se’n va a pescar

Palamós

Família ‘Col·leman’

BARCELONA

Diàlegs musicals arreu de Barcelona

BARCELONA

Panoràmica pels cents anys de la Punxa

Girona

Estudien la relació de la tecnologia i la dansa

BARCELONA

Escena Poblenou entra a Wad-Ras

BARCELONA