'Aloma' arribarà al TNC dijous en format musical

Mercè Rodoreda va publicar la primera versió d'Aloma el 1938 per convertir-se en la gran promesa de la literatura catalana. A l'exili, i ja amb La plaça del Diamant editada, la reescriuria perquè veiés la llum de nou el 1969. Gairebé 40 anys després, Lluís Alcarazo ha convertit el text en un musical per a Dagoll Dagom, i ha utilitzat el fet que l'escriptora barcelonina en fes dues versions per posar damunt l'escenari dues Alomes: una de jove, que viu el present, i que està interpretada per Julia Möller, i una altra que es mira l'acció 30 anys després, sota la pell de la qual hi ha Carme Sansa. Totes dues es passejaran pel pis de Sant Gervasi de la família de l'Aloma a partir de dijous que ve, a la Sala Gran del TNC, en el que serà el tancament d'aquest Any Rodoreda tan teatral. Carlos Gramaje, Gisela, Anabel Totusaus, Ferran Frauca i Josep Galindo també hi són.

La primera pregunta que molta gent es fa és: ¿es pot fer un musical d'Aloma, una història dura, d'una noia que abandona l'adolescència i entra gairebé sense transició en l'edat adulta? El director de Dagoll Dagom i del muntatge, Joan Lluís Bozzo, tenia clar que sí des del 1972, quan, recordava ahir, va prendre les primeres notes per portar a escena la novel·la en forma de musical. Ara ha gaudit de la col·laboració d'Alfonso de Vilallonga, músic inclassificable, que ha ordit una partitura força ajustada a l'acció. I això que quan Bozzo li va proposar la idea, va dir: "La novel·la no és com per posar-se a cantar". Durant el procés de creació va descobrir que Rodoreda és cantable: "Té dosis de mala llet i un humor soterrat i negre, i una tendresa exacerbada". Alcarazo, a més, ha aprofitat dos poemes del llibre Agonia de llum, que De Vilallonga ha convertit en cançons.

Damunt l'escenari, com vam poder comprovar dimecres a la nit durant un assaig, tot rutlla. Dagoll Dagom ha anat al gra i, a diferència de Boscos endins, el musical de Sondheim que van estrenar la temporada passada, han apostat per una escenografia aparentment senzilla -i fàcil de portar de gira- que està emmarcada per una sèrie de projeccions molt evocadores, ara roses, ara heura, ara el port. El pis d'Aloma, de fet, flota per damunt d'un jardí, element clau en l'univers rodoredià.

La protagonista absoluta de la peça és l'Aloma jove. Hi ha molts solos i duets, cosa que s'ajusta millor al monòleg interior de la novel·la. Bozzo el qualifica de "musical íntim" i afirma que, per la qualitat i el caire melodramàtic del text, Aloma no té res a veure amb el que hi ha en cartellera a Barcelona.