Sense itinerari

Hi ha música que no es deixa enxampar per les etiquetes. Per això resultaria agosarat dir que dissabte vam assistir a un concert de jazz. En realitat, què més fa com diguem a la cosa, si la cosa en qüestió és un prodigi, una autèntica meravella. En escena, tres músics asseguts: a la nostra esquerra, Eivind Aarset manipulant la guitarra elèctrica amb pedals i electrònica variada; al mig, Marilyn Mazur, en certa manera l'estrella de la nit, literalment envoltada d'instruments de percussió, i a la dreta, Nils Petter Molvær amb la seva trompeta, ocupant el seu propi espai sonor, equidistant de l'expansió de Miles Davis i la introspecció de Chet Baker.

La nit es presentava com un d'aquells viatges que, quan comença, un no té ni idea ni quan acabarà ni on anirem a parar, pilotats per una percussionista danesa de currículum impressionant i dos músics noruecs de solvència contrastada. Va haver-hi distorsió propera al noise-rock, sobretot per cortesia del guitarrista, i paisatges sonors que evocaven llegendàries escenes africanes, especialment quan Mazur deixava la bateria per tocar la marimba i entonava suaument breus cants primaris amb una veu que semblava emergir de les profunditats de la selva. Impossible saber quin tant per cent d'improvisació hi havia en els llargs temes construïts pel trio, que anava de la tempesta a la calma gairebé sense transició, amb la voluntat de descobrir nous territoris, però sobretot de crear bellesa.