De la pirotècnia a una sublim ‘cremà'

Els cànons d'un festival marquen fer molt de soroll d'arrencada. Que els espectadors es despertin i es dediquin a estudiar el programa d'espectacles per fer la compra d'entrades i aixecar polseguera entre els col·legues de platea i les opinions de la crítica per fer-se una composició de lloc. En canvi, com al 2008, amb els Búfals de Pau Miró, Temporada Alta ha optat pel pot petit. Sol Picó ha estat la confitura seleccionada. Ella va estrenar ahir un viatge catàrtic, una cremà sublim, tot repassant la seva trajectòria de 20 anys als escenaris. No hi ha nostàlgia, sinó una petardada ben divertida, sense ser més sorollosa que honesta. Sol Picó es pregunta què hauria passat si hagués allargat el seu viatge d'Alcoi a París, en comptes d'aparcar a Barcelona. Serà una equació sense resposta però, segurament, la mirada fallera, ben valenciana com la de Carles Santos o la d'Ovidi Montllor, s'hauria esllanguit amb tants núvols i tanta falta de sol daurat de la Mediterrània. El vol que enlaira a escena és el de la creació i el del risc a expressar, emocionar i interessar.

One-hit wonders (que avui repeteix sessió a les 18 hores i que farà temporada al Mercat de les Flors a partir del 10 d'octubre) reviu instants de Bésame el cactus, La dona manca o Barbi-Superstar, Paella mixta, Memòries d'una puça i D.V.A. La memòria del cos funciona en instants apoteòsics de gran energia que, si fa 15 anys (el més antic data del 2000) mostraven una irreverent joventut sense límits físics, avui es forja en un cos, un personatge, que ja ha après a tenir por de la vida, que ja intueix a l'horitzó els finals d'etapes. De fet, una mirada en què també confluiran les tres germanes de Christiane Jatahy a I si elles marxessin a Moscou que es pot veure avui i demà a El Canal. La mirada al mirall de Sol Picó és d'ella mateixa amb el material de quan encara no era mare. La de Vértice de Teatro és de la veritat generacional de les tres germanes de Txèkhov. La jove ambiciona canviar el món; la mitjana s'acontenta a arreglar-se l'entorn; la gran protegeix el que li queda del seu món i confirma la seva frustració imaginant que les altres dues també sucumbiran, que no hi ha utopia possibleAquella llum espetegant de Sol Picó ara lloa el capvespre. A la seva mirada hi ha el temor de la fi i, per això, ressona tan adequat Es mi boca de Sílvia Pérez Cruz quan insisteix, lamentant-se, “mis plumas están cansadas”. Sol Picó, en realitat, és una bèstia a escena que vol evolucionar, sense deixar que els seus peus martellegin el linòleum i els seus braços s'estirin, com si fossin aire. Un cos petit amb la frescor (aigua) de la paraula i l'humor, l'aire que voltegen els braços i la força i pesantor de les cames que repiquen a terra. El foc és el de la immolació, en realitat una voluntat de lluir un cop més, com si fos una diva que necessita els aplaudiments per respirar. Sol Picó és la conjunció dels 4 elements.

La veu en off d'Ernesto Collado juga amb les paraules, amb la fonètica i es decanta cap a l'abisme i el cataclisme vital. Sense dramatismes ni tremendisme, acceptant com una veritat absoluta la fi, com un procés del camí, de la vida, de la carrera artística. Temporada Alta arrenca, doncs, amb un cant al final. Sense els focs artificials que acostumen a lluir per a gaudi d'autoritats (ahir al vespre, l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, i Jaume Torramadé, de Salt). Una cremà per a privilegiats.