Un amic ha escrit en un correu: “Dia de dol avui per la mort de Don Manoel. Sembla impossible que hagi mort. Això em fa pensar definitivament que tots morirem algun dia. Oliveira era l'únic que em feia pensar que potser no seria així.” Després de veure el cineasta ballar un tango amb 90 anys en el film Inquietude, presentat com tants d'altres seus a Canes, amb aquest amic vam començar a sospitar que Oliveira tenia una pintura amagada a la casa de Porto en què la reproducció de la seva figura s'envellia mentre que ell conservava una salut i un aspecte envejables, a més d'una vitalitat creativa escandalosa. Potser sí que vam pensar que no moriria mai i que havia pactat amb un diable burleta que sembla rondar en alguns films seus. Com també ho fa l'àngel de la creació que invoca en el primer capítol de la sèrie Agnès de ci de la Vardà: “Sempre ens acompanya. No el veiem, però hi és. Els àngels configuren el nostre esperit.”

A Marcello Mastroianni, que va encarnar un àlter ego del cineasta a Viagem ao principio do mundo en una anada als confins muntanyosos del nord de Portugal, va impressionar-lo la vitalitat d'un home que aleshores tenia 88 anys: “Corre, salta. És tan actiu que la seva energia fins resulta irritant. Cada dia es banya a les vuit del matí. Amb el fred que fa!”, va dir-ne l'actor en el documental Mi ricordo, sì io mi recordo. En fi, havíem vist Oliveira caminar tan lleuger que ens semblava que duia bastó per raons decoratives. I, en el centenari del seu naixement el 2008, l'havíem vist refusar l'ajuda de Thierry Fremaux per pujar les escales de l'Auditori Lumière del Festival de Canes, que aleshores va homenatjar-lo amb la projecció del seu primer film, Douro, faina fluvial, un documental curt del 1931 sobre els treballs a la riba del Douro quan arriba a Porto.

Sí, potser ens vam pensar que Oliveira no moriria mai mentre insistíem tant amb l'edat que semblava com si consideréssim que el seu mèrit més gran fos la seva longevitat associada a una increïble activitat. Això quan Manoel de Oliveira és un dels creadors més extraordinaris de la història del cinema: un cineasta amb un món, un estil i una poètica propis, a contracorrent de qualsevol estètica dominant; un cineasta del misteri que s'adhereix als personatges, a les coses (sobretot a les pedres i encara més quan han estat transformades en escultures que semblen mirar-nos des de l'eternitat) i als paisatges que va filmar; un cineasta arrelat a la tradició portuguesa (la seva història, els seus mites) i alhora sensible al pes cultural europeu amb la consciència que, com es fa present a Un filme falado, ha esdevingut un món en runes.

Oliveira va ser un cineasta extraordinari fins al final en què, a banda dels dos curts que va rodar com si retornés al principi, Lluís Miñarro va ajudar-li a produir els seus dos últims llargmetratges, un dels quals O estranho caso de Angélica, en què, inspirant-se en una experiència de joventut en què va semblar-li que una jove morta tornava a la vida en fotografiar-la, va retrobar-se amb la tradició dels seus avantpassats jueus conversos per filmar la possessió d'un home per un dybbuk (fantasma). Ho va ser des del principi, en què va anticipar-se al neorealisme amb Anika Bobo, film rodat l'any 1942 amb nens jugant als carrers de Porto. Ho va ser quan va adaptar l'escriptor romàntic portuguès Camilo Castelo Branco (Amor de perdiçao) i quan va meditar a propòsit de Madame Bovary (Vale Abraâo) i La princesa de Cléves (La carta) en què s'entreveu que, en el cinema d'Oliveira, només els personatges femenins semblen capaços de viure l'amor com una experiència espiritualment transformadora. També quan va revisar la història portuguesa amb el seu colonialisme, com ara a Non, ou a va gloria de mandar, un film esplèndid contrari a l'èpica i el triomfalisme.
Oliveira, que gran!