A mitja conversa, i donat que hem intimat prou després d'haver-me revelat el grup sanguini incompatible dels seus pares o els seus maldestres inicis masturbatoris, goso confessar-li que quedar amb ell em feia una mica d'aprensió, amb aquest seu aspecte malcarat i presidiari. “Això és perquè no m'has vist sense ulleres”, diu mentre, amb un cop d'efecte digne del pròleg de The Twilight Zone, se les treu amb un gest calculadament terrorífic que, sí, deixa al descobert una mirada guerxa i diabòlica, encara que –i això m'ho callo– m'entendreix com si un nen m'hagués volgut espantar posant-se una careta. Per parlar de Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966), llibreter, poeta i traductor de literatura brasilera, quasi és inevitable començar per la por. Els seus tatuatges, per exemple. De lluny, li donen l'aire d'un convicte; de prop, l'investeixen de les qualitats d'un palimpsest vivent. El que més commou és el que té més exposat, al braç dret: “Mulheres do meu Brasil, salvai-me”, una prevalença eròtica que, gravada a la pell, té alguna cosa d'imploració sagrada. Però en té impresos molts més per tot el cos, fins a una trentena segons un còmput oficiós, que fan aflorar versos propis o manllevats (“per boca d'altri, per compte propi”), com si tot ell exsudés poesia, en un cas poc comú, com va definir-lo Lluís Muntada, de “possessió literària”.

Aquest poeta que fins fa quatre dies encara dubtava si de debò n'era o no i que, si pogués, per dir-ho com ell sense cap intenció metafòrica, “cagaria literatura”, acaba de publicar El càcol, el llibre amb què va guanyar el tretzè premi de poesia Gabriel Ferrater de Sant Cugat. És el seu tercer poemari important, després de Desdiments (premi Màrius Torres 2005) i Apropiacions degudes & Cia (2007), que va ser finalista del Ferrater el mateix any que el guanyava Albert Roig. Tots tres tenen en comú que constitueixen una mena de caixa fosca o forat negre de la nostra literatura, una escopinada a la cara d'un cert lirisme nostrat, endreçat i sentimental. Domènech Ponsatí, per contra, parla com una bèstia feroç (“És a cops de matxet que dono pas al poema, esbrossant el corriol de formosor, de flors i de violes”) que, a pesar seu, acaricia records. El Càcol, el nom d'un carrer semblant a un túnel que hi ha a Calonge, el poble dels seus pares, n'és un de molt present, i les galeries que la llengua de la infància ha anat excavant en el llenguatge de l'home adult són l'única via d'accés a alguna clariana. Paraules i expressions fossilitzades amb les quals aixeca de nou una casa en ruïnes (“es pot escriure res que no sigui autobiogràfic?”): el germà primogènit mort per l'Rh incompatible dels pares, del qual ell va salvar-se gràcies a una de les transfusions pioneres del doctor Walter Oppenheimer; l'avi que va quedar sord durant el desembarcament d'Alhucemas, en la guerra del Rif, i fumava caliquenyos i toscanos; el pare, que va ser maître de l'hostal La Gavina de s'Agaró i va proveir-lo de les primeres revistes pornogràfiques, abandonades a les habitacions pels turistes estrangers; la seva tia Anita Ponsatí, la fidel assistenta de l'actriu Madeleine Carroll, de la qual heretaria una fortuna que temps a venir el nebot s'ocuparia de fondre's perseguint dones entre el Brasil i Andalusia.

“Quan estic trist, me'n vaig a Calonge. És un món que s'ha perdut i ja només puc recuperar-ne les paraules, per això vull que els meus fills les aprenguin i les facin servir, com ara renabre, el nom d'una flor groga que surt als marges i que la gent donava als canaris per menjar.” Qualsevol diria que es posa sentimental, i admet que ho és, “menys de cintura cap avall”. Embridar l'emoció perquè no es decanti cap a una altra classe de pornografia molt més intolerable explica la sintaxi d'alguns versos que deixa suspesos a l'abisme del sentit, però també l'alternança de veus, la pròpia i la dels altres, la dels pares i la dels fills, fins i tot d'altres llengües, l'occità, el francès, el brasiler sobretot, al qual dóna un estatus diferenciat del portuguès. El càcol és un llibre que “més aviat agreja”, admet, en el sentit que s'hi exposa amb cruesa, sense cap fals pudor, buscant “no la mort, tanmateix, / sinó la vida, sense / adorns ni floritures, / talment un cop de puny / directe al moll de l'os”.