Com es va integrar Catalunya en l'Imperi romà? Com van patir les poblacions autòctones l'arribada del conqueridor? Què va passar amb les poblacions autòctones? Gràcies als grans avenços tecnològics que ha fet l'arqueologia els darrers vint anys i als innombrables jaciments que s'han obert a causa de la pressió urbanística, els estudiosos tenen ara moltes més dades per revisar el que va suposar la romanització al país. Es tracta d'un període que engloba més de nou segles d'una societat en transformació, des de les acaballes del segle III aC fins més enllà de la fi de l'Imperi romà com a estructura política, en les últimes dècades del segle V dC, quan la romanitat esdevé un imperi cristià que desemboca a l'edat mitjana.

Catalunya romana (Rafael Dalmau, editor), dels professors Joan Santacana i Víctor Revilla, és un volum que actualitza els coneixements sobre el món romà bo i introduint-hi una nova perspectiva. “Fins ara encara es bevia de la visió que va aportar Josep Puig i Cadafalch i que segueix una estructura fixa: la invasió, la conquesta, els decrets administratius, les crisis dins l'Imperi i les guerres, tot basat en l'estudi de l'arquitectura, les monedes, l'art... però nosaltres hem fet un plantejament a partir de l'antropologia i hem estudiat els objectes de la vida quotidiana, l'evolució de la llengua, els jocs, les relacions entre homes i dones, etc., seguint l'aproximació dels estudis de gènere”, explica Santacana.

Estudiant, per exemple, l'evolució de la llengua, es pot traçar “l'aculturació” que van patir les poblacions d'aleshores: “La Catalunya del segle II aC era com una Algèria francesa; els colons eren els pàries que es traslladen a viure a un altre territori per fer diners, i ja no tornen als seus llocs d'origen; als ibers, els van tractar com els espanyols van fer amb els autòctons a Amèrica: amb una violència extrema, tot i que no hem d'oblidar que molts catalans els van ajudar i es van enriquir.”

La conquesta, sobretot, va imposar un estil de vida. “Es va passar d'un món de ciutats tancades a les ciutats obertes que coneixem avui.” Però no només les ciutats, la mentalitat i la manera de fer actuals són del tot romans. “Tenim el mateix concepte de família, mengem tres vegades al dia com ells i el nostre codi de conducta és el mateix: d'una banda hi ha el que mostraven en societat, i en aquest sentit estaven molt preocupats per l'eternitat i volien ser recordats amb làpides, i d'una altra banda hi ha un subcodi de com realment actuaven.”

Pel que fa a les fonts, hi ha pocs textos de la vida quotidiana de la gent (els cronistes s'interessaven en les grans gestes i les explicaven, ben segur, des de la perspectiva dels dominadors), però l'epigrafia, l'estudi dels textos gravats en pedra, que ha evolucionat espectacularment els darrers anys, proporciona un munt d'informació nova i en constant creixement.

Les inscripcions –assenyalen els autors del llibre– dibuixen un món competitiu i d'aspiracions socials. “La funció pública ennoblia, tot i que no era remunerada, i això alimentava les inscripcions a les làpides, de manera que molts lliberts [esclaus alliberats] passaven a ser funcionaris per pujar d'escala social. Tot això es va acabar a partir del segle III arran de la crisi de l'Imperi. Aleshores els rics van abandonar la ciutat pel camp,
lluny de la pressió fiscal, i ningú va voler assumir cap càrrec fins que l'Imperi va començar a imposar-los.”

Arqueologia d'urgència

Catalunya romana és una síntesi rigorosa amb vocació divulgativa –però també adreçada als historiadors– que neix, doncs, d'una voluntat de posar al dia els estudis sobre el llegat romà al país. La darrera vegada que es va proposar un estudi semblant va ser el 1992, quan es va organitzar una ambiciosa exposició d'arqueologia a Barcelona, Roma a Catalunya. De fet, els historiadors denuncien el poc suport institucional que reben les iniciatives dels estudiosos. A banda també lamenten l'anomenada “arqueologia preventiva i d'urgència”. “Moltes de les excavacions que s'han obert els darrers anys no les han fet investigadors, sinó empreses que treballen per a les constructores amb un interès molt clar, així que s'acumulen quantitat de registres de memòries d'excavació que ningú ha estudiat.”

Una altra de les conseqüències és el coneixement desigual del territori, ja que la pressió urbanística ha fet més mal a tota la zona del litoral.

Redescobrint els visigots

Catalunya romana es divideix en dues parts; la primera, dedicada al període de cinc-cents anys que va de la conquesta a l'assimilació, i una segona, “De romans a catalans”, que ressegueix la conversió de la romanitat en un imperi cristià i analitza l'abast del regne visigot fins a la seva fi. Justament, l'avenç més important se situa en l'estudi de l'antiguitat tardana, i això gràcies a la descoberta de nous elements: si el 1967 s'identificaven una cinquantena d'edificis cristians, avui dia se'n coneixen més de 250, només a l'àrea oriental de la Tarraconense. “En la historiografia catalana els visigots no existeixen per qüestions ideològiques, ja que, amb l'establiment de la capital a Toledo, són l'origen d'Espanya.”

Santacana explica que, tot i assumir els principis romans, els visigots configuren una ètnia particular. No serà fins a l'arribada dels musulmans, el segle VIII, que es va trencar realment el llegat romà: “L'islam va suposar un tall en sec.”

Creuades d'ahir i d'avui

Davant el panorama actual, amb Estat Islàmic i tota la pesca, l'historiador reflexiona: “La història sempre s'arrossega, som hereus del passat i, com més es desconeix, més influeix en el present. Al capdavall no deixem de ser croats i pagarem cares
totes les barbaritats que vam cometre.” I rebla:
“Assistim al ressorgiment d'alguna cosa que no s'havia acabat mai.”