La vida d'Édith Piaf, el nom de la qual era Édith Giovanna Gassion, té una dimensió llegendària i, com a tal, té la seva part de misteri, però sembla que pot donar-se per fet que va néixer a París el 19 de desembre de 1915, és a dir en plena I Guerra Mundial. I és així que, com si a la vegada també fos una llegenda, li van posar el seu nom en homenatge a Édith Cavell, la infermera anglesa que poc abans, el 12 d'octubre de 1915, va ser afusellada pels alemanys pel fet d'haver ajudat a escapar soldats aliats de l'ocupació germànica de Bèlgica. El cognom artístic de Piaf (pardal) va ser per la menudesa (la seva estatura màxima va ser d'1,47 metres) d'aquesta dona que cantava. Com els ocells? Millor? En tot cas, cantava com una dona capaç de transmetre una diversitat d'emocions humanes amb una força que semblava impossible que sortís d'aquell cos menut, absolutament fràgil per una vida iniciada en la precarietat, el dolor de l'artritis i altres dolors que només van ser físics.

La vida no sempre, o potser gairebé mai, va ser color de rosa o “en rosa”, com cantava (encara canta a través dels enregistraments, de la mateixa manera que ho fan molts d'altres que n'han fet versions) en una cèlebre cançó de 1946 que, amb una lletra escrita per ella mateixa, afirma l'estasi procurat per l'amor. No, la vida de Piaf no va ser sempre de color de rosa. Hi va haver l'abandonament del seu pare, contorsionista. I de la seva mare, que, abandonada pel seu home, no se'n podia fer càrrec. La criatura va ser confiada a l'àvia paterna, que va criar-la en un bordell a Bernay, a la Normandia.

Quan el pare va tornar del front, es va endur la filla al món del circ itinerant, on va començar a cantar revelant la seva veu en àmbits populars. Passats uns anys, Édith també va deixar el pare i, amb la seva amiga Simone Berteaut, va cantar cançons populars als carrers de París, on va descobrir-la Louis Leplée, gerent de Gerny's, un cabaret de moda als Camps Elisis. Leplée va donar el nom artístic a Piaf, que va iniciar una altra vida no només com a cantant. Era el 1935, el mateix en què va morir la seva filla, Marcelle, d'una meningitis. La nena tenia dos anys i va tenir-la als 17.

El dolor, doncs, sempre hi va ser, a vegades barrejat amb l'alegria. També hi va haver la vie en rose. Va disfrutar d'un immens reconeixement com a cantant i va tenir molts d'amants (entre els quals els cantants Yves Montand, Charles Aznavour i Georges Moustaki) amb els quals preferia abandonar-se a temps: “Cal marxar quan encara ens estimem. Per no detestar-nos o mirar-nos per pietat.” Tanmateix, no va poder triar separar-se del considerat el seu més gran amor: el boxejador Marcel Cerdan, mort en un accident d'avió l'any 1949.

Diuen que potser és perquè Cerdan va néixer a l'algeriana Sidi Bel Abbès que Édith Piaf va dedicar Je ne regrette rien a la Legió Estrangera francesa en plena guerra d'Algèria i mentre una part de la mateixa societat francesa es mostrava en contra del colonialisme del seu Estat. Però ella sempre havia manifestat una certa debilitat per la Legió (potser perquè era un cau d'aventurers, delinqüents, indocumentats i desgraciats) cantant Mon légioneaire o Le fanion de la Légion Étrangere. C'est comme ça, com també que, sentint-s'hi tan a prop, ajudava els clochards que dormien a Les Halles.

Es diu que la mort de Cerdan va pesar per sempre més en Piaf, que, a més del seu dolor emocional, va consumir-se en l'artritis. Tots els dolors la van dur a morir, als 47 anys, el 10 d'octubre de 1963, a Plascassier, un barri de Grasse. I, com que també en la seva mort hi ha llegenda, el seu cos va ser traslladat d'amagat a París, on van enterrar-la al cementiri de Père Lachaise.