cultura

Sergi López

Actor

“La memòria també és per cridar al món qui ets”

Els dos personatges estan lligats a
l'ésser humà com a animal que habita aquest planeta

Un pagès del País Valencià que cria pollastres i ha d'enterrar el seu pare i un inquietant caçador d'un poblet del Pirineu. Sergi López ha tornat al cinema català amb dos papers que tenen curioses coincidències: dos homes rudes, directes, molt arrelats a la terra... La comèdia Quatretondeta, del debutant Pol Rodríguez, s'estrena avui als cinemes, i La propera pell, dirigida per Isaki Lacuesta
i Isa Campo, tanca demà el Festival D'A de Barcelona.

En les dues pel·lícules va a un prostíbul. Com és això?
No ho sé exactament. És curiós, són pel·lícules molt diferents, i els puticlubs també són diferents: un valencià, amb molt de colorit, i l'altre més sofisticat, d'estació d'esquí o balneari. Espero que no sigui jo qui doni aquesta imatge... [Riu].
Són dos personatges rudes, rústics.
Sí, tots dos estan molt lligats a la terra, són rurals, els dos amb barba... Jo crec que les coincidències són casuals, al mateix temps són molt diferents: un és molt lluminós, transparent, i l'altre molt obscur i opac. De tota manera, el de Quatretondeta per un costat és tendre i alhora fa una mica de por, no saps si et convidarà a un gintònic o et clavarà un cop de puny.
Reconeix aquest arquetip?
Sí, conec bé aquest format. Quatretondeta és una pel·lícula molt arrelada, ja té el nom d'un poble. Hi ha la famosa idea que explicant la història de 3 quilòmetres quadrats al final expliques la història del món. És un personatge molt lligat allà: cridaner; desacomplexat; rural; posa en un mateix sac el món animal, els diners i la mort; plora i riu, i celebra la mort amb la vida. L'Enric de La propera pell també és molt rural. El de Quatretondeta està lligat als pollastres; l'altre, als senglars, i tots dos estan lligats a l'ésser humà com a animal que habita aquest planeta.
Hi ha molt humor negre a ‘Quatretondeta'. Els valencians en tenen més que els catalans?
Aquí es diu “fotre's del mort i de qui el vetlla”, però sí que trobo que és una mica valenciana aquesta idea més desacomplexada, més colorista, més barroca, de celebrar-ho tot: celebrar que estàs content, beure alcohol, després acabar plorant de la borratxera, donar-se cops de puny o fer-se petons... Jo associo aquesta manera de ser amb Alacant, el País Valencià, i amb el Mediterrani també. Depèn de amb qui ho comparis, si els francesos troben els catalans molt extravertits.
Encara aprèn, quan treballa amb algú com José Sacristán,
a ‘Quatretondeta'?
Sí, és una lliçó amb potes. Després del que ha fet, veus que la relació que té amb l'ofici és molt artesanal. Quan parlem d'actors i actrius de fora hi ha un component de misteri, de glamur, de sofisticació... Però amb ell t'adones que és molt senzill, comença cada cop de zero. Interpreta un personatge que no parla gaire, i amb molt poca cosa, una mirada, ja et transmet coses. Sempre hi ha coses a aprendre de Sacristán. Tot l'equip pensava el mateix, és
un home molt humà, planer.
La memòria és el tema central de ‘Quatretondeta' en l'àmbit personal i col·lectiu?
El tema és sobretot la memòria. La pel·lícula és una carta d'amor del Pol [Rodríguez, el director] al poble de la seva mare. Ell és nascut a Barcelona, però allà baix tothom el coneixia, és d'on ve: la llengua que ha sentit a parlar, els petards, els moros i cristians, la pilota valenciana... La memòria també és per a això, per recordar, per cridar al món qui ets. Els filòsofs ho han dit un munt de vegades. És important rememorar els passos que has fet i no perdre mai consciència d'allà on véns, com has arribat fins aquí, qui són els teus pares.
S'ha sentit còmode parlant castellà en la versió original?
La sort és que com que tinc una mica d'accent de Vilanova, i ells també tenen accent, estava prou incòmode parlant castellà per semblar algú d'allà.
‘Quatretondeta' parla de memòria i ‘La propera pell', de la identitat i les mentides...
És veritat. La idea de la identitat és molt forta en les dues pel·lícules, en una és una reivindicació i a La propera pell és una pregunta: qui és qui?, què vol dir ser fill d'algú, si de veritat ho ets? A mi em feia patir que tanta incògnita en la pel·lícula d'Isaki Lacuesta i Isa Campo no acabés cansant. I no és així, tens dubtes cap a una banda, després cap a l'altra, i t'acabes preguntant què està passant. És una pel·lícula molt magnètica. Et posa en un terreny emocional que et fa preguntar: “Què collons passa?” Que et mantinguin tota l'estona en aquest dubte, volent saber què t'estan amagant, vol dir que està molt ben aconseguida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Música

Madonna fa ballar un milió i mig de persones a Copacabana

rio de janeiro
arts escèniques i música

El Límbic atrau 21.000 persones a Santa Coloma de Gramenet

barcelona
Ramon Coll
Arqueòleg. Autor d’ ‘El santuari ibèric de la cova de les Encantades del Montcabrer’

“La cova de les Encantades és l’únic santuari dels laietans”

PREMIÀ DE MAR
MÚSICA

Documenten les intèrprets no vocalistes de les formacions de ball dels anys 30

GIRONA

Un concurs de curtmetratges amb mòbil al festival de cinema de Blanes

blanes
patrimoni

Distinció europea per a l’Hort Petit del monestir Pedralbes

barcelona
llengua

Plataforma per la Llengua homenatjarà els seus socis en els onzens premis Martí Gasull

barcelona
PATRIMONI

Enllestida amb èxit la fosa de la nova campana ‘Carme’ de Mataró

MATARÓ
Crònica

Guillem Gisbert, la primera masurca