PERE ENCISO
PROFESSOR DE LA UDL I COAUTOR DE 'LA POBRESA A LLEIDA'
“A Lleida, els sous són més baixos i es devaluen més”
“El pes dels autònoms i les petites empreses a Lleida fa que el treballador sigui més feble a l’hora de negociar el salari”
“El diferencial femení, en totes les franges d’edat, és d’un sou 17 punts inferior al dels homes”
“La meitat de lleidatans que ja ingressaven més abans de la crisi, guanyen ara un 15% més”
Segon volum
Pere Enciso és coautor del llibre La pobresa a Lleida: l’impacte de la crisi sobre les rendes salarials i les pensions, juntament amb els també professors de la Universitat de Lleida Xavier Pelegrí i Rafael Allepuz. L’estudi dona continuïtat al publicat, també dels mateixos autors i editat per la UdL, sobre la nova i la vella pobresa.
Una part de la societat ha quedat exclosa del mercat laboral i no hi reingressarà
Tot i tenir un salari, el 34% de lleidatans assalariats vivien en la pobresa entre el 2008 i el 2014. És un dels resultats del llibre La pobresa a Lleida: l’impacte de la crisi sobre les rendes salarials i les pensions, escrit per tres professors de la Universitat de Lleida, que també l’edita.
Situem-nos. Què és considera, tècnicament, estar per sota el llindar de la pobresa?
Tenir uns ingressos que representen el 60% de la mitjana de tots el sous. A Lleida, aquesta mitjana estava situada en els 8.498 euros anuals bruts i a Catalunya, en 10.161 euros.
És poquíssim.
Sí i molta gent hi viu. És molt important insistir-hi perquè, a més, els sous s’han devaluat i, en paral·lel, els preus de serveis bàsics com l’aigua, el gas o la llum han pujat molt. Així que el diferencial real encara és major.
Per què és superior la devaluació salarial a Lleida, un 12,4%, que a la resta del país?
El 2014 els sous mitjans a Lleida eren de 17.000 euros i a Catalunya, 20.700. A aquest diferencial encara cal sumar-hi que aquests anys, la devaluació salarial és un punt superior a Lleida que a la resta del país. Creiem que les causes cal buscar-les en l’estructura empresarial d’aquí: microempreses, petites i mitjanes empreses en les quals el treballador és més feble a l’hora de negociar els sous. A Lleida, també hi ha molts autònoms. Per contra, mai hem tingut un problema d’atur tan gran com a altres llocs. De tota manera, la tendència a la devaluació salarial és comuna a tot Europa, on les polítiques neoliberals, que han vingut per quedar-s’hi, retallen sous per incrementar els beneficis a costa dels salaris.
El 60% dels pensionistes lleidatans cobren menys que la mitjana catalana. A quin factor històric correspon?
Al pes dels autònoms en el teixit empresarial, els quals tradicionalment cobren menys: agricultura, transports, serveis. També hi ha més assalariats amb qualificacions baixes i mitjanes, amb sous més baixos, també.
Els més afectats per l’empobriment són els joves i les dones de més de 65 anys. En això, Lleida no és diferent.
Sí, seguim la lògica comuna. Les dones tenen una trajectòria professional més feble i menys ingressos. El diferencial femení, en totes les franges d’edat, és d’un sou 17 punts inferior al dels homes. La inestabilitats i la temporalitat en l’ocupació en joves també és una tendència global. El discurs oficial és allargar la vida laboral, però exclouen del mercat laboral joves ben formats i amb vitalitat.
El nombre de destinataris de la renda mínima d’inserció va créixer més que el de la mitjana catalana, i alhora reben menys diners per cap. És conseqüència del sistema distributiu del govern?
No crec que hi hagi una intenció de discriminar territorialment, sinó que està vinculat a la tipologia dels receptors dels ajuts.
El 5,2% de famílies lleidatanes van tenir problemes alimentaris, i el 56% no arriben a final de mes. Des del 2014, quan s’acaba l’estudi, encara ha augmentat més la precarietat?
Parlant amb els treballadors de Serveis Socials, aquesta és la sensació, sí. La crisi ha deixat un segment de la població que ha quedat exclosa socialment. Són fora dels circuïts. Aquesta part de la societat no té ingressos i difícilment reingressaran al mercat laboral. D’altra banda, a quin mercat? Perquè el model de producció no requerirà tanta mà d’obra. Els governs se n’estan adonant i busquen alternatives: a la darrera reunió de Davos es va parlar d’establir una renda bàsica universal. És una realitat que també ha vingut per quedar-s’hi, però cal treballar perquè la gent torni a tenir ocupació i ingressos suficients del seu treball.
El govern espanyol fa previsions de reducció de l’atur al 17%. Hi ha alguna dada que convidi a l’optimisme?
No la tenim. Parlen de l’augment del PIB, però no fan estudis paral·lels sobre l’evolució dels sous i la qualitat de l’ocupació. No parlen de la distribució de la riquesa. Sense tenir en compte el patrimoni sinó sols els sous, l’estudi reflecteix que a l’inici de la crisi, per cada 100 euros que rebien la meitat de la població lleidatana amb menys ingressos, els qui més tenien en rebien 389 euros. Sis anys després, la meitat més rica, en rebia un 15% més, 447 euros.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
