Repartir el pastís

En economia, el pastís està format per tots els ingressos d’una família, d’una ciutat o d’un país. És el que se’n diu el producte interior brut o PIB. El pressupost, que es fa cada any, fixa la distribució del pastís. Si sobren diners –un fet rar–, tenim un superàvit. Si en falten –la situació més normal– ens trobem en una situació de dèficit. Els partits d’esquerres donen prioritat a la inversió en despeses socials, però la seva llibertat és limitada. Un cop ateses les despeses socials bàsiques d’educació i de sanitat, la resta és petita i les esquerres no poden oblidar que també han de cedir diners a institucions de cultura, o d’infraestructures. Un partit d’esquerres pot fer alguna cosa puntual i gestos, indicant el camí a seguir si hi hagués més ingressos. El partit d’esquerres que mana a Grècia va guanyar les eleccions prometent no fer retallades, però un cop en el govern també les ha hagut de fer, amb gran indignació dels seus votants. Els partits de centre-dreta confien que els diners viatgin de dalt a baix, de les empreses als seus treballadors.

Les afirmacions anteriors són poc precises, però clares. “No hi ha més cera que la que crema”, “no estirar més el braç que la màniga”. El refranyer català està ple de dites que confirmen el que estic dient. Hi ha pagesos que tenen més criteri que un ministre d’Hisenda.

Les polítiques econòmiques dels partits, siguin de dretes, de centre o d’esquerres, només tenen una aplicació real si el pastís creix i no hi ha dèficits endarrerits que, com que són prioritaris, redueixen el pastís a les seves anteriors dimensions. Però en tot cas, el creixement econòmic és fonamental per poder aplicar polítiques econòmiques diverses. Altrament, els gestos dominen el panorama, amb poca incidència sobre la realitat. Es pot utilitzar el sistema fiscal, però aquí o les mesures són substancials i tot el conjunt tremola, o són el que en dic gestos.

En una economia que creix és quan el governant ha de decidir si la part de pastís que abans no existia es pot repartir de manera que la major part vagi a les grans empreses i als grans patrimonis o repartir-ho equitativament. El primer cas és la política de dretes, que acostuma a anar acompanyada de gestos cap a les esquerres. Els partits d’esquerres, en canvi, procuren repartir el tros de pastís guanyat de manera que siguin les classes populars les més beneficiades, amb alguns gestos a les grans empreses i als grans patrimonis. El resultat d’aquestes polítiques és que, a curt termini, augmenten les desigualtats socials en el primer cas, i es redueixen en el segon. A llarg termini pot passar de tot.

En la realitat política i social aquests principis no són tan senzills. Els partits conservadors es veuen obligats a cedir puntualment en front de sindicats i protestes obreres, mentre que els partits d’esquerra han d’anar amb compte amb els banquers i executius de grans empreses, alguns dels quals tenen més poder que el govern de l’Estat.

L’article es podria resumir dient que el creixement econòmic és fonamental per a una bona política econòmica. Si pot ser, que afecti proporcionalment la població. Ara, per exemple, estem en un període de creixement econòmic –amb interrogants–, però la nova riquesa està mal repartida. El socialisme o no té les idees clares o les aplica malament.