La guerra cibernètica

Les guerres, per desgràcia, són tan velles com el món. L’objectiu no és matar l’enemic, però és inevitable fer-ho, per les dues bandes: una per ocupar un territori o liquidar l’exèrcit contrari, l’altra per defensar-se. Durant la Primera Guerra Mundial, els alemanys utilitzaren per primera vegada productes químics en forma de gas en territori belga. El problema d’aquest producte és que si es girava el vent, els qui rebien les conseqüències del gas eren aquells que l’havien llançat. Posteriorment, en un protocol de la Convenció de Ginebra es prohibí la utilització de productes químics i biològics. No deixa de ser sorprenent que no es limiti el dret de matar, sinó la forma de matar, com podria ser amb la bomba atòmica o amb un tret al clatell.

Jules Verne, el novel·lista francès que preveia el futur, estudiava com els homes en guerra milloraven contínuament les seves armes: a un canó més potent que els altres, l’enemic responia amb un blindatge dels seus canons, eficaç contra els projectils enemics. Aquests construïen un canó amb uns projectils amb més penetració i així seguien.

L’aparició d’internet, dels ordinadors i dels programes informàtics ha aconseguit dues coses. La primera és que no hi ha encriptació que no estigui a l’abast d’un grup informàtic i, seguidament, el contingut dels ordinadors. Fa anys, una pel·lícula explicava com un noi de 12 o 13 anys entrava per casualitat a la xarxa del Pentàgon nord-americà. Ara això ja es pot fer si tens la tecnologia, els tècnics necessaris i una mica de temps. Hi podria haver una guerra cibernètica, en la qual els atacants desfessin o canviessin la xarxa d’internet de l’enemic. Com que quasi tothom té un mòbil –jo no en tinc, per tossuderia– les línies telefòniques, les comunicacions privades i públiques, els grans ordinadors de les empreses públiques o privades que regulen la circulació d’una ciutat o el moviment de les forces armades, quedarien inutilitzats. El resultat seria el col·lapse total, similar al bombardeig de les centrals elèctriques. D’entrada, no hi hauria ni un sol mort, però els danys que anomenem col·laterals serien d’una extrema gravetat. Ja hem rebut alguns atacs cibernètics, tot i que limitats, en els quals els atacants demanen diners en forma de bitcoins. Aquesta és una moneda virtual que es pot transferir per internet i que, ara per ara, fa impossible de descobrir l’autor o autors de l’atac.

Actualment, tots els estats majors dels exèrcits occidentals, democràtics i civilitzats, tenen un cos informàtic, com la infanteria o l’artilleria. El nivell intel·lectual dels militars pujarà força amb la incorporació d’enginyers especialitzats. El que no sé és on arribarem. Potser farem com el que preveia Verne: els russos o els xinesos entraran a l’ordinador de la CIA; aquesta reaccionarà desxifrant el codi de xinesos i russos i crearà una barrera infranquejable: els altres aconseguiran franquejar la barrera. I així, podem seguir sense parar, amb una despesa militar que ens obligarà a prescindir de vacances, treballar els dissabtes, no jubilar-nos fins als 80 anys, etc. La solució potser seria tornar a les màquines d’escriure Olivetti, al telèfon per cable, a les màquines fotogràfiques amb plaques, etc. O potser no.